A la ment del senyor Pedro Sánchez

No és fàcil ficar-se a la ment dels altres. La setmana passada ho vaig procurar fer amb els terroristes de Hamàs i aquesta setmana ho intentaré amb el senyor Pedro Sánchez, i tampoc em sembla fàcil per més que novament cregui que hi pot haver raons, que no raó, que expliquin un comportament estrany en algú que ha jurat defensar la Constitució i ¡fer-la complir als altres! Perquè estic convençut que ell creu que el que fa és bo per a ell, per al seu partit, per a Catalunya i per a Espanya.

Per a ell en primer lloc, i és lògic perquè li ha costat molt arribar a la Moncloa i, una vegada allà, malgrat lluitar contra pandèmies, canviar amb freqüència d’opinió i empassar-se gripaus dormint amb qui no desitjava, ha descobert que li agrada i que vol continuar. No se’l pot criticar per això.

En segon lloc, pensa que la seva continuïtat és bona per al PSOE i els seus membres actius semblen que estan d’acord amb ell, tot i que... ¡una altra cosa són els jubilats! D’una banda, ell ha fet les llistes i tots saben que el que es mogui no surt a la foto, i de l’altra en les últimes eleccions els seus han perdut gairebé tot el poder autonòmic i municipal, s’han quedat sense conselleries, regidories i assessories, i els militants s’aferren als escons perquè és l’únic que els queda i tampoc se’ls pot criticar. Els polítics professionals saben que lluny del poder fa molt fred. Una altra cosa és que el PSOE hagi quedat irreconeixible al deixar de defensar la igualtat entre els espanyols com havia fet des de la seva fundació.

També creu que el que fa és bo per a Catalunya. Diu que els seus pactes contribueixen a la convivència i a calmar el conflicte català, i em permeto dissentir perquè el nacionalisme anava de mal borràs el 23 de juliol quan els independentistes de Junts i Esquerra van tenir per separat menys vots que el PP, i tots junts amb la CUP, menys vots que el PSC. Ha sigut el senyor Sánchez, buscant «vots sota les pedres», el que els ha tret de la depressió i els ha tornat al pedestal, des d’on diuen que «ho tornarem a fer». Perquè si un negocia cedint en tot acaba envalentint l’adversari i ara haurà d’apaivagar-lo de nou. Li desitjo sort. Les protestes que s’han estès per tot el país arran d’aquests pactes l’han hagut de sorprendre. Jo crec que no les comprèn i les veu promogudes per una dreta enrabiadaque no sap perdre, que no té visió de futur i que viu ancorada en un passat representat a la Constitució de 1978, que segons el seu parer és una altra molesta herència del franquisme.

En quart lloc, imagino que el senyor Pedro Sánchez creu que la seva continuïtat a la Moncloa és bona per a Espanya perquè evita el mal suprem d’un govern del PP amb la ultradreta de Vox. Al cap i a la fi els independentistes només van intentar trencar Espanya amb les seves lleis de desconnexió, el seu referèndum il·legal i la seva declaració d’independència. Això no és res, deu pensar, en comparació amb el que pot fer Vox si arriba al poder. Per això és sincer quan creu que Espanya el necessita i que el fi justifica els mitjans, perquè no hi ha res millor que un «govern progressista» amb ell al capdavant que freni la ‘derechona’. Al preu que sigui. No hi ha el més mínim dubte.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Per això, la seva continuïtat com a president li ha de semblar, al senyor Pedro, la suma de tots els béns sense barreja de cap mal, com ensenyava el catecisme quan el catecisme encara s’ensenyava. Jo no critico els acords amb altres forces polítiques, perquè així es fan els governs en les democràcies parlamentàries com la nostra, i el seu és perfectament legítim. El que no puc acceptar és el preu que ha pagat per fer-ho: la concessió d’una amnistia als delinqüents del procés que ven impunitat a canvi de set vots, que es carrega la independència judicial i la separació de poders essencials en una democràcia, i que malmet la imatge exterior d’Espanya. I em repugna l’impresentable text firmat amb Junts en què no només compra totes les falsedats del relat independentista, sinó que es rebaixa a acceptar insults com el del ‘lawfare’ (politització de la Justícia) i el del mediador internacional.

Mai hauria pensat que un president del govern d’Espanya s’humiliés d’aquesta manera per continuar governant. Em fa molta pena, em fa molta vergonya i em preocupa molt el futur. Es veu que a ell no.