El rei Joan Carles ha de poder tornar
L’emèrit no té cap causa pendent amb la justícia i els espanyols hauríem d’estar-li agraïts perquè no només va portar i va mantenir la democràcia l’infaust 23F sinó que va presidir la Transició
El rei Joan Carles I, que ara coneixem com el rei emèrit, ha publicat unes memòries, que no és pas una cosa que passi sovint entre les testes coronades, amb algunes excepcions, com ara Pere el Gran de Rússia o el prussià Frederic II, gran admirador de Voltaire. Tampoc és freqüent que un rei abdiqui i entre nosaltres només se m’acuden els precedents de Carles V, que tenia tantes terres que les va repartir entre el seu fill Felip II i el seu germà Maximilià abans de retirar-se al monestir de Yuste, i el cas menys conegut de Felip V, mig boig, que ho va fer en favor del seu fill Lluís I i que es va veure obligat a recuperar la corona quan aquest va morir inesperadament poc després. Isabel II no va abdicar sinó que la va llançar del tron en la Primera República, que va acabar com el rosari de l’aurora, i l’abdicació d’Alfons XIII ens va portar la Segona República, que encara va acabar més malament. No són bons records.
Del llibre només en conec, ara per ara, els breus fragments que ha publicat la premsa i dels quals es desprèn que Joan Carles no mira d’ajustar comptes ni traspua odi per una decisió, la d’abdicar, de la qual és l’únic responsable després de fer-se públiques certes i inapropiades transferències de diners al seu compte. Un cap d’Estat no ha de rebre aquesta mena de regals, perquè desperten legítimes sospites sobre les raons que els expliquen. Diu que reconeix haver-se errat, que no havia d’haver acceptat mai aquests diners i que va estar mal aconsellat per amics i empresaris que no hauria d’haver sovintejat mai. És el que passa amb les males companyies.
De les seves freqüents aventures amoroses, que són ben conegudes des de fa molts anys pels espanyols, gairebé no en parla i fa bé perquè són un assumpte privat i no ens importen gens ni mica. La vida privada és una qüestió de cadascú, tot i que no puguem evitar sentir simpatia i respecte per la reina Sofia, que ha portat aquestes aventures amb molta dignitat i discreció.
A banda dels seus records d’infantesa, les seves interessants revelacions sobre la seva relació amb Franco, que no critica i pel qual sent una certa admiració que no oculta, o el seu paper frustrant el cop d’Estat de Tejero, Joan Carles es lamenta de la solitud en què es troba a la seva residència actual d’Abu Dhabi i caldria recordar-li que va ser ell qui va decidir abandonar Espanya perquè no volia complicar la vida al monarca actual i perquè tampoc ell havia d’estar còmode amb l’assetjament mediàtic. Però als Emirats està tot sol, malgrat el luxe que l’envolta. S’avorreix, rep poques visites, l’han abandonat els qui creia que eren amics, es plany amb certa incongruència no tenir visites de la dona, celebra les de les seves filles Elena i Cristina, i sent "fredor" en el tracte no ja oficial sinó personal, "per deure", que li dispensa el fill, el rei Felip, i que ell atribueix a la reina Letizia.
A punt de fer 88 anys molt exercitats, estic convençut que al rei emèrit li agradaria tornar a Espanya, no circumstancialment com quan visita una clínica a Vitòria o quan navega a Sanxenxo; li agradaria tornar i instal·lar-se definitivament al nostre país, que també és el seu, per passar tranquil·lament entre nosaltres el temps que li quedi, atès que un no és vell per tenir molts anys sinó perquè n’hi queden pocs. No té cap causa pendent amb la justícia i els espanyols hauríem d’estar-li agraïts perquè no només va portar i va mantenir la democràcia aquell funest 23F, sinó que va presidir la Transició que engloba els millors anys que el nostre país ha viscut en tres segles, quan va passar de dictadura a democràcia, de pobre a benestant, de centralitzat a autonòmic, de beat a liberal, de rebre ajuda internacional a donar-ne i d’enviar emigrants a rebre’n.
He viatjat molt amb ell i he apreciat la bona imatge d’Espanya que transmetia a l’estranger i com ha arribat a treballar en defensa dels nostres interessos nacionals. Per tot això, hagi comès els errors que hagi comès, que són coneguts i que ell mateix reconeix, ja ha pagat amb escreix les seves culpes i Espanya hauria de mostrar-s’hi generosa i facilitar-li unes condicions dignes per a la seva tornada. Abans que no sigui tard.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
