L’avís de Tianjin

Si no us sona la ciutat xinesa de Tianjin, us diré que a mi tampoc em sonava fins que aquest estiu s’hi va reunir l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), un invent xinès per augmentar la seva influència a l’Àsia central que ha evolucionat amb Pequín per esdevenir un pol d’influència mundial que fa la competència al G-7, el fòrum que aplega les economies més grans del món lliure. S’enfronten així dues concepcions oposades del que ha de ser la governança global: la nostra, la implantada pels vencedors de la Segona Guerra Mundial en aquelles conferències de San Francisco, que va crear l’ONU, i de Bretton Woods, que va crear l’FMI i el Banc Mundial, que des de 1945 han donat al món vuitanta anys de pau (almenys, en termes generals) i un desenvolupament econòmic sense precedents. I, davant seu, l’OCS, que s’oposa a l’hegemonia nord-americana i proposa un ordre alternatiu multipolar basat en principis i característiques culturals diferents, però que en realitat oculta un altre disseny de poder en forma d’esferes d’influència, en què els més forts imposaran la seva voluntat. El món canvia de pressa davant els nostres ulls i no ho fa precisament d’una manera favorable als nostres interessos.

Aquells que Fareed Zakaria va anomenar aleshores The Rise of the Rest s’han despertat i s’han citat agafats de la mà a la plaça de Tiananmen de Pequín, per mostrar unitat i per presenciar uniformats marcant el pas de l’oca i exhibint l’armament més modern de què disposa la República Popular de la Xina, que està en procés de rearmament accelerat. A Xi Jinping l’acompanyaven Putin, Kim Jong-un, Pezeshkian (els anomenats CRINK) i també l’indi Modi i el brasiler Lula da Silva, units pels brutals aranzels que els ha imposat Trump, el primer per jutjar per intent de cop d’Estat el seu amic Bolsonaro (no li deu agradar el precedent) i el segon per comprar petroli rus a preu de saldo i per donar així un respir, a la seva malmesa economia de guerra. El contrast amb la penosa foto dels líders d’Europa, asseguts com si fossin col·legials submisos davant Trump per demanar-li que no abandoni Ucraïna i tot Europa a la urpada de l’os rus, no pot ser més gran.

Les reunions de Tianjin i de Pequín ens diuen per on aniran les coses mentre europeus i americans ens mirem amb desconfiança i l’oscil·lant postura de Trump sobre Ucraïna, els aranzels i la mateixa OTAN ens mostra que ja no ens podem fiar de l’"amic americà" –que ja no solament no resol problemes sinó que en crea– i que necessitem agafar el futur amb les nostres mans. El comentari de Trump sobre expulsar Espanya de l’OTAN es veia venir i ja en el meu últim article de la setmana passada ("Manca finezza") advertia del risc d’irritar-lo innecessàriament per acontentar els socis d’investidura del senyor Pedro Sánchez. Amb la política exterior no s’hi juga.

Notícies relacionades

Empat tècnic, més polarització

Alcarràs, el mannà de l’energia solar

Davant els aranzels de Donald, Xi va presumir a Tianjin de ser el paladí d’una nova proposta d’ordre mundial quan va animar els reunits allà a "assumir la responsabilitat d’una cooperació oberta a tot el globus, continuar fent caure murs i no aixecant-ne, buscant la integració i no la desconnexió, avançar en la cooperació d’alta qualitat que ofereix la Iniciativa de la Ruta de la Seda, i treballar en favor d’una globalització que sigui econòmicament inclusiva i beneficiosa per a tothom". La Xina no mira de destruir l’ordre existent sinó de dominar-lo per mitjà d’un seguit d’iniciatives encara bastant difuses sobre desenvolupament, seguretat, civilització i ara governança global. Però no ens enganyem; el que volen és acabar amb l’hegemonia americana. Per això ja ofereixen el sistema de navegació per satèl·lit Beidou (competència de GPS), advoquen per reforçar el Banc Asiàtic d’Inversions davant el Banc Mundial i miren de desbancar el dòlar com a moneda de reserva mundial.

El que ens cau al damunt és imparable i val més que davant l’erràtica política d’un home impredictible com Donald Trump els europeus reforcem la nostra integració, com ens demanen Draghi i Letta, i diversifiquem les nostres relacions econòmiques amb Mercosur, l’Índia, Indonèsia, etc., perquè puguem continuar comptant al món que s’acosta a pas accelerat ¿de l’oca.