La confusió com a signe

La normalitat ha esdevingut un bé aspiracional. Una parella estable, una feina fixa, uns pantalons texans sense estrips, una hipoteca a vint anys: tot això, avui, constitueix una raresa. La normalitat és ja una forma d’extravagància. I es paga cara. Es diria que hi ha un mercat del normal al qual només poden accedir uns privilegiats.

Però aquest mateix mercat ens empeny, alhora, a ser originals. Cada dia, has d’oferir una versió inèdita de tu: sigues més creatiu, més estrany, més únic. Crea la teva pròpia marca. Converteix-te en la teva marca. Hi ha un negoci entorn de la diferència, tot i que la diferència porta camí de convertir-se en una de les formes més comunes de la submissió.

Notícies relacionades

Trump i l’estratègia coactiva

El màrtir Mazón

Així que mentre uns es tatuen dracs a la llengua per demostrar que són diferents, altres donarien la vida per treballar en una empresa normal i corrent (i en la qual fossin mal vistos els tatuatges linguals), amb un sou normal i corrent que els permetés accedir a una vivenda normal i corrent en la qual viure en parella i tenir fills normals i corrents. De vegades, el diferent i el normal conviuen en el mateix cos igual que un hàmster i un cargol comparteixen un terrari. És clar que no ens atreviríem a dir quin bitxo és el normal i quin el rar. A mi em semblen més rars els cargols perquè no són mamífers, però comprenc que es tracta d’una qüestió molt subjectiva. Potser l’extraordinari és esmorzar pa amb mantega i el vulgar pujar-ho a Instagram.

Normalitat i originalitat ja no s’oposen. Són productes de consum que s’adquireixen al mateix mercat. Ens movem (o ens mouen) entre dos desitjos contradictoris: el de pertànyer (i disfrutar per tant de companyia) i el de destacar (i quedar-se només en conseqüència). En el fracàs s’està més acompanyat que en l’èxit, tot i que no sempre, ja que els cantants molt famosos viuen reclosos a casa seva per por de l’assalt dels admiradors. Volem que ningú ens miri i que tots ens vegin: la invisibilitat i l’aparador. Tot té el seu preu. El pitjor és que de vegades, a l’intentar comprar normalitat, ens venen originalitat i viceversa. La confusió és el nostre signe.