Editorial
Trump i l’estratègia coactiva
Al complir-se un any de l’elecció de Donald Trump, gran part dels temors que va suscitar la seva victòria sobre Kamala Harris poden considerar-se justificats, si no corregits i augmentats gràcies a la majoria aconseguida a les dues cambres del Congrés. Els trets egocèntrics, imprevisibles i molt poc convencionals en un polític amb un poder immens a escala planetària, projectats a través d’una estratègia coactiva aplicada amb igual determinació contra aliats i adversaris, han alimentat encara més la sensació de desordre i imprevisibilitat en l’escena mundial. S’ha imposat la recerca del vassallatge dels aliats històrics dels Estats Units, amb un catàleg d’exigències innegociables del qual no s’han escapat els socis de l’OTAN, comminats a elevar les despeses de defensa fins a l’equivalent al 5% del PIB i a transigir davant les pressions aranzelàries. I la mà dura contra els tradicionals antagonistes ha obert nous perills de desestabilització. Una actitud que s’ha vist matisada, en canvi, amb l’única gran potència econòmica mundial, la Xina, amb capacitat de tornar els cops.
Si Trump ha demostrat el seu nul interès a veure’s constret per aliances, tractats o qualsevol ressort efectiu o simbòlic de la legalitat internacional en els camps del comerç, la diplomàcia o el medi ambient, en el pla interior no ha exhibit més miraments davant els usos democràtics que puguin limitar els seus designis. Ha institucionalitzat unes normes de conducta de dubtosa solvència legal en el pla interior –assetjament de fiscals i agents de la llei no dòcils, batudes contra immigrants, intervenció de la Guàrdia Nacional en ciutats governades pel Partit Demòcrata, ingerència al món acadèmic i en els mitjans de comunicació– i ha aguditzat la tensió amb qui considera enemics. Ha aflorat en tot això un esperit divisiu, difícilment conciliable amb l’articulació d’una convivència cívica i els futurs efectes de la qual encara estan per aflorar.
La reclamació per a si mateix del premi Nobel de la pau amb el pretext que ha aconseguit pacificar set conflictes calents té tan poc fonament com la feblesa de l’alto el foc a Gaza, sempre a un pas de trencar-se, i la impossibilitat d’aturar la guerra a Ucraïna. El cert és que si la determinació de Trump ha aconseguit el que Biden ni tan sols es va proposar, Benjamin Netanyahu administra la treva amb actitud desafiadora i Vladímir Putin no renuncia a la victòria en el camp de batalla.
En el temps transcorregut des que Trump va tornar a la Casa Blanca ha avançat la sensació que és un fet l’erosió de la cultura democràtica i la progressió d’un populisme que ha consolidat el president com a líder d’una extrema dreta en auge. Ja ho va ser durant el seu primer mandat, però des del novembre de l’any passat no ha deixat de guanyar audiència, de desafiar totes les convencions de la democràcia sense que, més enllà d’esporàdiques mobilitzacions, s’endevini en el Partit Demòcrata el múscul necessari per contenir l’escomesa de Trump a 12 mesos d’unes eleccions legislatives. Un objectiu per si mateix prou difícil d’assolir perquè, sigui quin sigui el resultat del novembre del 2026, han canviat massa coses en molt poc temps per aspirar a alguna cosa més que a la contenció, i a esperar que el que passi en els pròxims tres anys sigui reversible i no irreparable. n
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
