Com entenc els madrilenys!

Fan bé els madrilenys de gaudir, què coi, no a tots els països aquestes coses es tanquen amb un «bé, però que no es torni a repetir». O ni tan sols això, a Espanya no és necessari ni un trist acte de contrició perquè el govern ho perdoni tot, n’hi ha prou que necessiti uns vots. No sé si després d’haver tallat durant una estona un cèntric carrer, aniré a amenaçar polítics i periodistes, ja ho veurem, dependrà dels ànims del moment, que un ja té una edat. A més, no es tracta tampoc d’arrasar amb tot el primer dia, millor deixar una mica de vandalisme per al cap de setmana. N’hi ha que tot just començar duen a terme tots els delictes possibles, i després s’avorreixen perquè ja no saben com infringir el Codi Penal. Aquestes coses requereixen paciència, no hi ha pressa.

El cap de setmana m’emportaré els meus fills amb mi, la família que crema contenidors unida, roman unida. La principal funció d’un pare és educar els fills, i és bo que sàpiguen que aquí tot està permès, que encara que algun agent de policia despistat ens detingui i ens denunciï, i fins i tot si un jutge malvat i feixista ens condemna, no passa res, tot serà passat per alt per la gràcia del govern.

-Papa, puc llançar una llamborda a aquell policia?

-És clar que sí, fill meu, però apunta bé; ja que t’amnistiaran, almenys fot-li fort.

Ara que s’ha sabut que fins i tot els delictes que no tenen res a veure amb el procés seran amnistiats, és normal que a les grans ciutats la gent surti a celebrar-ho amb el lògic desenfrè, aquí val tot, aquí no es condemna ningú. Jo mateix tinc l’esperança que em retornin l’import de la multa que em va caure en un control d’alcoholèmia fa un parell d’anys. I els quatre punts del carnet també.

Notícies relacionades

Totes les associacions de jutges mostren el seu rebuig a l’admissió del ‘lawfare’ i la supervisió parlamentària

Acord d’investidura PSOE-Junts: ¿Què han pactat?

L’única cosa bona que hem tret del procés és aquesta carta blanca que se’ns ha concedit, un nou cafè per a tothom, però sense transició, ni falta que ens fa. Que l’imputen a vostè per malversació? ‘Lawfare’. Que l’acusen d’atonyinar la seva senyora? ‘Lawfare’. Que exhibeix les seves parts pudendes a la sortida d’un col·legi? ‘Lawfare’. Jo no domino l’anglès, però m’imagino que ‘lawfare’ deu significar alguna cosa així com «I què passa?», pronunciat amb accent xuleta.

L’amnistia suposa a més tornar exactament al 2016, amb les seves esperances d’un referèndum, amb els seus somnis irrealitzables i amb la xerrameca barata d’una republiqueta que està sempre a tocar. Tot igual que fa set anys, amb l’excepció que alguns hauran passat per la presó, d’altres hauran llançat la seva vida per la borda i d’altres hauran viscut la vida boja en el seu autoanomenat exili, però tots són set anys més vells, set anys perduts, set anys no al Tibet sinó als llimbs. No hauria valgut la pena res del que hem viscut si no fos per tot el que hem rigut a costa seva durant tot aquest temps, per tot el riure que ens han proporcionat. I perquè, si s’atreveix a tornar, el líder de JuntsxRes (o com s’anomenin avui) sentirà sempre algú cridar «Vivales!» al seu pas; aquest plaer no hi ha amnistia que ens el furti.