Nahuel Forchini, escultor: «La meva mare va assistir només a una classe de Dalí, i va dir que era un desastre com a professor»

Els seus pares es dedicaven a l’hostaleria. ¿Com és que no ha seguit els passos familiars?

Perquè és molt sacrificat, bàsicament. I perquè no hi havia tanta tonteria com ara; arribo a saber-ho i m’hi poso. Els meus pares ja fa dos anys que es van jubilar, però el de l’hostaleria és un món molt complicat.

Viure de l’art tampoc ha de ser fàcil.

No, és clar que no. No és gens fàcil, però bé, si t’agrada et dediques a això, i en el meu cas és la meva passió. De fet, la meva mare havia estudiat Belles Arts a Perpinyà. Dalí va anar allà a fer un monogràfic. Ella va assistir només a una classe de Dalí, i va dir que era un desastre. Com a professor, vull dir. Es veu que era un ‘showman’, el tio, un desastre. Però és clar, la meva mare ens apuntava a mi i al meu germà a classes de pintura a la Mercè amb Coromines i Huedo. Era una cosa que sempre ens havia inculcat.

Tinc entès que té por de la mort. ¿És cert?

[Riu] A veure, jo des de sempre, des de petit, he estat molt traumatitzat amb el tema de la mort. Sobretot quan entres en una església i veus Jesucrist allà sacrificat… Hòstia, aquella visió em traumatitzava una mica. Amb la mort sempre he tingut aquest vessant de por i inquietud alhora, pel desconegut de després. Ara estic en un moment que és com una fantasia, perquè no saps què hi ha darrere, però alhora això és guai.

¿La mort inspira, artísticament?

Crec que sí, totalment. Ja des dels mites grecs i tal. Sempre tot està relacionat una mica amb la mort, i sempre l’hem vist una mica… entre patiment i misticisme. I està bé que sigui així. No sé si amb les meves obres ho puc transmetre, però l’escultura té aquesta part mística.

¿Per què aquesta obsessió amb el cos humà que mostra a la seva obra?

És una cosa que depèn de cada persona, en el meu cas ha sigut la meva obsessió des de petit. Vaig tenir una època de nen en què sempre em preguntava com podia posar un nas o com podia fer una mà. He tingut èpoques de la meva vida molt obsessionat amb parts del cos, per com plasmar-les bé. Al cap de 18 anys, quan vaig descobrir l’escultura, va ser com un «trencaclosques», vaig descobrir que podia crear una cosmovisió a partir d’aquesta obsessió. Com he dit, a escala individual, cada persona té la seva obsessió. La meva era el cos humà.

¿Què és per a vostè una persona despullada?

Vulnerabilitat i poder. Vulnerabilitat i poder totals. Perquè una persona despullada t’ho mostra tot: els seus defectes i la seva vulnerabilitat, però alhora, qui ho fa, o qui es posa en pilotes conscientment, amb la seva presència pot generar un poder. Jo vaig estar treballant a la Mercè de model de dibuix. Em posava en pilotes. El primer va ser com tirar-me a la piscina. Perquè, a més, els models masculins de dibuix o pintura no abunden gaire, i tothom volia venir a dibuixar un home. Normalment venien dones, nues, embarassades i tal, però a la gent li encantava dibuixar homes. Llavors, el primer dia em vaig tirar a la piscina de la vergonya i de tot. Ara bé, vaig veure que la gent respectava molt el teu espai vital. Va ser una experiència que em va trastocar una mica.

¿Ho feia per exhibicionisme o per alguna altra raó?

Perquè pagaven de puta mare, ja l’hi dic jo. De puta mare [diu rient].

¿Què recorda del seu pas per internats?

No en tinc un bon record. Va ser bastant dur, allà vaig fer la mili. No sé com etiquetar-ho, va ser dur i enriquidor, però vaig veure moltes coses «xungues» del sistema educatiu privat que hi ha en aquests llocs… Però bé, s’han d’assumir unes normes; si les assumeixes, perfecte. Hi vaig estar dos anys, el primer va ser un desastre total, amb problemes, conflictes, baralles… El segon any vaig dir, mira, al que anem, traiem-nos l’ESO. De fet, ara estic treballant amb xavals així, conflictius. Els faig tallers de fusteria i oficis des de fa vuit anys.

Va començar esculpint en gel, un art totalment efímer.

Totalment. Ho vaig fer quan tenia 20 o 22 anys. Va ser l’etapa de dir: ‘Hòstia, m’encanta l’escultura, m’encanta el llenguatge escultòric, tot el que és l’ofici, tot el que representa el material’. Em va agradar molt descobrir com es treballava en altres països, com per exemple a la Xina, al Japó, on hi havia altres escultors de tot el món. Allà sí que la cultura de l’escultura és molt present. Això em va impregnar, em va motivar moltíssim a observar, no només les eines i el que feien, sinó també la manera de fer-ho, el temperament per anar realitzant una peça… Són escultures que es fan en un temps limitat, les has de fer en quatre dies, per tant, els talls dels escultors, que eren molt bons, eren molt pausats, com un ritual. Això és el que m’agrada de l’escultura i de l’ofici, que és com un ritual.

Notícies relacionades

Tres directores catalanes debuten a Canes: els projectes d’Aina Clotet, María Martínez Bayona i Aina Callejón

El centre d’art cofundat per Sara Puig a Berlín celebra el desè aniversari amb una mostra de fotos d’Adam Fuss juxtaposades a un dibuix de Da Vinci

¿Què li ha aportat viatjar tant?

Al principi semblava que res, però ara m’estic adonant que m’ha aportat experiències. Viatjar és com la vida mateixa, resoldre conflictes com es pot. O com l’escultura. Per exemple, jo no tenia experiència amb el tema del gel i la neu, i havíem de tirar la feina endavant, d’allà havia de sortir alguna cosa. Sempre trobaves algun conflicte que havies de resoldre amb el que pots i amb el que saps. Viatjar és una mica això, et trobes imprevistos i els has de resoldre.