«La llevadora em va respondre: tenim fills per eixamplar l’amor»

L’arribada d’un fill és una porta oberta al futur, però també, inevitablement, una mirada sobre el passat i tot de preguntes sobre el present. A El primer any, presentat fa uns dies a Girona, Francesc Serés narra una transformació personal que avança en paral·lel a vivències que contenen els grans debats del nostre temps, però sobretot giren al voltant d’una pregunta que esdevé troncal: per què tenim fills?

Viu entre Alemanya i Àustria des de fa 4 anys i mig. A vostè també el podem anomenar exiliat?

No, no (riu). El que sí que passa és que ja ets algú que està ben bé aquí. No pots evitar pensar que no ets del tot aquí, que ja tens un peu en un altre lloc. I això passa sense que te n’adonis, és gradual, un bon dia dius... Hòstia, què collons foto aquí? Té a veure amb la síndrome del migrant. I ho passes malament, eh? Però ja ho he superat.

Això es supera menjant pa amb tomàquet de tant en tant?

Intentes pensar el futur d’una altra manera. Et falten els amics, et falta sobretot la família, etc. Jo no trobava a faltar gaires coses en general, però algunes de menjar, sí. El peix fresc, per exemple, que a mi m’agrada molt.

Bé hi ha peixos, a Àustria.

Són de riu, home. El gener passat va ser el moment de l’hòstia. Vam venir a passar uns dies i, en tornar a Àustria em deia: què faig aquí?

Com porten allà la memòria històrica, que Déu n’hi do quina història?

Tenen una història forta, sí, però jo diria que això és el gran tema europeu: com gestionar tot el llegat. A veure, hi ha una cosa clara: si es descuiden, governaria l’extrema dreta en molts llocs, és la primera força votada. A Àustria està traient un 30% en molts llocs, que no és poca cosa, allà hi havia en Haider. Més tots els precedents, és clar. És complicat de gestionar. Creix la ultradreta, però, clar, la realitat del país és que necessita els treballadors de l’ex-Iugoslàvia, els hongaresos, els italians. Hi ha comunitats turca, siriana, balcànica... Per això em fa molta gràcia quan diuen que han de controlar-ho.

Els austríacs han sigut tan hàbils que han fet creure al món que Beethoven era austríac, i Hitler alemany.

Sap què passa? És un país que ha quedat neutral, no se’n parla. De Suïssa en parlen per uns motius, d’Alemanya en parlen per uns altres... Àustria ja no surt a les notícies si no és per alguna cosa extraordinària. És un país que queda camuflat, i em penso que ajuda el fet de ser neutral, de no ser a l’OTAN.

El seu fill va néixer a aquell país, cosa que em porta a la gran pregunta: per què tenim fills?

Al primer capítol del llibre surt un ginecòleg, que a vegades li va tocar fer de metge rural. Un dia, després d’anar a atendre un part molt difícil en un lloc perdut a la muntanya, l’avi de la criatura li va fer aquesta pregunta: per què tenim fills? Resulta que els ginecòlegs ho saben tot, saben el com, però no sabem el perquè.

I vostè?

En el capítol següent, que és quan tenim el nen, jo estic una estona sol amb la llevadora i li pregunto: per què tenim fills? I ella diu que n’ha de tenir la resposta, perquè porta nens al món. Em va dir: crec que els portem per eixamplar l’amor, per crear més amor. No sé si aquesta és la resposta, però ho vaig trobar insuperable.

És conscient que tenir un fill significa no deixa mai més de patir?

El llibre és ple de patiment.

I no un any, ni tan sols uns quants anys.

Tota la vida, això ho sé.

Val la pena tot aquest patiment?

Jo tot just començo a patir per una criatura, però sí, sí... Haig de respondre que sí. Home, esperem que no ens toqui patir molt. Perquè és com una brida, la poses però no pots tirar enrere.

La paternitat, sobretot en aquests inicis, fa que miri amb més preocupació com està el món?

Aquest és un dels temes del llibre. La meva dona és russa, tenim la guerra d’Ucraïna a sobre, hem vist la destrucció de gas dia rere dia, vam veure el desastre del 7 d’octubre, el canvi climàtic... A 50 anys, el que no pots al·legar és desconeixement, no pots dir que no pensaves que el món estava tan malament.

Però amb un fill al darrere tot això no el preocupa més que abans?

Sí, però a la vegada també diria que el cervell s’autoprotegeix i et diu que no pateixis tant, tira endavant, perquè si no, ja hauran guanyat, no? No sé si sempre ens n’acabem sortint, però de moment sí. El que vull dir és que preocupar-te molt i veure-ho tot molt negre, segur que no forma part de la solució de les coses. Sap que un professor alemany em va dir que els seus alumnes ja no tenen somnis? No volen fer res, no volen les beques... En canvi, vagi a l’Àfrica i pregunti a la gent si tenen somnis. Hòstia, si somien, allà.

Vol dir que aquí vivim massa bé?

En alguns països es viu molt millor que en d’altres, fins al punt que pots obviar preocupacions. Què els vol dir a aquells estudiants? Que vagin a fer un Erasmus a Itàlia si estan tips d’anar-hi amb la i ja ho han vist tot?

Hi ha qui té fills amb l’esperança que, quan sigui vell, el cuidin.

(Riu) El que passa és que tot el que planifiques tant, mai sol sortir bé. Com diu l’adagi, si vols que Déu se’n rigui de tu, explica-li els teus plans. Quantes famílies hi ha que han tingut fills i els avis han quedat descuidats.

Ara que és pare, és més indulgent amb els nens que emprenyen?

He sigut mestre molts anys, ja t’ho mires diferent, perquè els he tingut emprenyant a classe. Home, hi ha terratrèmols i petits monstres que dius... Però si els has tingut a la classe, és molt difícil que superin aquella molèstia (riu).

Per què ha volgut explicar aquest primer any de paternitat?

Que quedi clar que m’ha fet un llibre d’autoajuda per a pares. He evitat molt el fet de parlar d’ell, fins i tot de parlar de nosaltres. No volia que fos un llibre cursi o obvi o naïf. He volgut explicar com la gent veu el món a través d’aquest esquer que és un fill.

Se’l mira mentre dorm?

Sí, encara dormim al mateix llit, de costat. Els moments més bonics eren quan era més petit i dormia a sobre meu. Tant de bo ho pogués recuperar, hi pogués tornar de tant en tant.

Un valora aquests moments quan ja no tornaran?

El millor consell que m’han donat els millors amics és aquest: gaudeix-ho molt intensament perquè passa molt de pressa. Gaudeix-ho molt, gaudeix-ho cada dia, no deixis passar un sol dia. Això sí que ho valoro. Potser per això n’ha sortit un llibre, perquè he estat molt atent. He escrit sobre això molts dies. Hòstia, és bonic.

Un dia ell llegirà aquest llibre?

No hi ha cap missatge per ell, no és un llibre amb missatge. A més, seria perillós, perquè mai no saps com s’interpreta un missatge (riu). Si de cas, hi pot trobar un retrat temporal del temps en el qual ell va néixer, de saber quines eren aleshores les preocupacions de la gent.

Notícies relacionades

L’armari de les tribus urbanes dels 2000: decàleg d’estils, del glamur Y2K a l’estètica emo, indie i K-pop

Les 5 claus del ‘Lux tour’, la gira que ha posat Rosalía en el centre de la conversa

Li sonarà a xinès.

És possible, però aquest xinès l’ajudarà a entendre també que el temps canvia, que les coses passen... Segur que el temps s’accelerarà encara més.