Argentina: entre Podem i Vox

«La llibertat és una llibreria», va deixar escrit Joan Margarit en un poema deliciós. Una llibreria, o una biblioteca, o una tarda d’estiu al costat d’un savi. Com l’estona que ara em retorna, al plantejar-me aquest article. Érem al petit despatx atapeït de llibres que Julio María Sanguinetti té a la seva casa de Montevideo: l’amic argentí Jorge Cohen, jo mateixa i l’honor de passar la tarda amb l’expresident de l’Uruguai, un dels caps més ben moblats d’Amèrica Llatina.

La conversa girava al voltant de la situació argentina, epicentre de tota conversa llatinoamericana, amb permís de Veneçuela, que també fagocita el continent. I en un revolt, quan ja havíem esbudellat les entranyes del peronisme i ens havíem escandalitzat amb les barrabassades del kirchnerisme, vaig preguntar a Sanguinetti cap a on anava l’Argentina. Veníem d’una curiosa analogia que ell havia fet i que dibuixava el mapa complet del continent. Deia: «La Paz és una catedral; Caracas, una caserna, i Bogotà, una universitat». Va ser en aquell moment quan vaig preguntar: «Però l’Argentina, president, ¿l’Argentina cap a on va?...». La resposta d’aquella tarda de fa uns anys repica una i altra vegada, com si el gran país no fos capaç de sortir del bucle demoníac en què està instal·lat: «L’Argentina, estimada Pilar, l’Argentina no va enlloc».

No va enlloc, però es mou a tota velocitat, atrapada en la roda sempiterna del hàmster, que devora els seus grans potencials. És difícil d’entendre com un país amb tants recursos, tanta empenta i tanta capacitat intel·lectual i creativa sigui tan capaç d’autodestruir-se, però el fet és que, una i altra vegada, l’Argentina escull el pitjor de cada casa per administrar-se. El darrer exemple l’hem tingut aquest diumenge, amb uns resultats electorals que polaritzen el país entre el més dolent i el més pitjor i que deixen un fosc panorama per al balotatge del 19 de novembre. D’una banda, i amb el millor percentatge, ha passat la tria Sergio Massa, l’actual ministre d’Economia, que ha sotmès l’Argentina a una inflació superior al 100% anual, amb un peso tan brutalment devaluat que no serveix ni per als carrets dels supermercats, i amb una inseguretat financera i jurídica espantosa. Que el país que ha patit un règim kirchnerista responsable de l’escàndol de corrupció més gran de tot el continent, instal·lat en un populisme d’esquerra ultramuntana que ha liquidat la separació de poders, ha perseguit periodistes i jutges i s’ha aliat amb l’eix bolivarià, que aquest país torni a votar els qui han dilapidat el seu futur, costa molt d’entendre. Sens dubte deu ser l’essència peronista (d’arrel mussoliniana, no ho oblidem) que ha deixat un pòsit populista difícil de superar, però amb tot, és realment inquietant que pugui tornar a guanyar qui representa el desastre d’aquestes darreres dècades.

Però si Massa fa por pel que ha fet en el passat, Milei fa la mateixa por pel que podria fer en el futur. És un personatge estrafolari que tant es posa a rugir com un lleó, com toca el xofar bíblic, negacionista del canvi climàtic, blanquejador de la dictadura, admirador de Bolsonaro, venedor de receptes tot a 100 per a la crisi econòmica i defensor de crear un mercat per a la venda d’òrgans. És una versió estrambòtica del trumpisme, amb un gran sentit de l’impacte mediàtic, cosa la qual ha estat molt útil per seduir els més joves. Aquest és l’home que pot acabar amb dècades de corrupció kirchnerista, cosa que seria bona, si no fos perquè no se sap a quina zona fosca pot conduir el país.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Aquesta dualitat dantesca, entre Massa i Milei, deixa desesperats molts argentins que aspiraven a un canvi de paradigma que els portés una governança responsable. M’ho deia aquest matí un amic que va marxar del país i la família del qual també vol sortir: «És terrible. Ja no podem més. Són avis, fills i nets. Tres generacions. Hi ha un límit per a tot, i una sola vida. La gent cerca un lloc on no patir i intentar ser feliç. I l’Argentina ja no és aquest lloc per a molts argentins».

«La llibertat és una llibreria», diu Margarit. I «fer l’amor als parcs», i «un rei sortint amb tren cap a l’exili», i... I és l’expulsió dels corruptes, i una ciutadania crítica, i unes eleccions amb esperança. La llibertat és la derrota de la demagògia.