L’ètica de la necessitat

La candidata socialista, Francina Armengol, s’ha imposat a la candidata popular, Cuca Gamarra,gràcies al suport ‘in extremis’ dels partits independentistes catalans,Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, un vot afirmatiu que ha sigut possible gràcies a l’obtenció d’una sèrie de contrapartides per part del PSOE que fins aquell moment considerava inconcebibles.  

Aquest ‘modus operandi’ deixa entreveure, com ja va passar en l’anterior legislatura, que Pedro Sánchez, quan el necessita per mantenir-se en el poder, fa de la necessitat virtut i es mostra molt permeable davant determinades demandes que fins aleshores considerava inassumibles i disposat a fer insòlites concessions. Ho va fer amb Podem, que de sobte va deixar de fer perdre-li la son, i també ho va fer amb l’independentisme concedint els indults als dirigents condemnats pel procés i reformant el Codi Penal per eliminar el delicte de rebel·lió i modificar les penes pel delicte de malversació. 

No s’interpreti en aquestes línies el mínim indici de retret. En el nostre sistema polític, que és de naturalesa representativa, la idea de mandat imperatiu està prohibida constitucionalment, de manera que els representants tenen formalment les de mans lliures per arribar entre ells als acords que considerin oportuns per configurar així la voluntat general. De manera que tant el PSOE com la resta dels partits estan en el seu dret d’ignorar els seus compromisos electorals de cara a la conformació de majories que permetin la governabilitat sense més límits que els que s’autoimposin internament i retre comptes amb els votants en les següents eleccions. I en aquesta tessitura, n’hi ha que, continuant amb la clàssica distinció weberiana, actuen segons l’ètica de la convicció, és a dir prioritzant uns sòlids principis amb independència de les conseqüències, i n’hi ha que actuen segons l’ètica de la responsabilitat, és a dir tenint en compte el context i les repercussions de les accions i per tant es permeten ser més volubles. 

En el cas que ens ocupa, no obstant, no sorprèn tant el grau de volubilitat sinó com de capritxoses semblaven algunes posicions prèvies vista la facilitat amb què s’ha assumit el canvi de criteri. L’acord per a la Mesa del Congrés suposa l’assumpció d’unes demandes llargament desateses en relació amb el català. D’una banda, l’acceptació de l’ús d’aquesta llengua al Congrés, una demanda a què els socialistes, catalans inclosos, s’havien oposat històricament (per raons tècniques) i la seva satisfacció no havia de comportar massa dificultats vist que la nova presidenta es va afanyar a anunciar en la seva presa de possessió que a partir d’aquell moment els diputats es podrien expressar en les diferents llengües cooficials. I per l’altra,  el compromís de promoure el seu ús en les institucions europees que es va formalitzar el mateix matí a través d’una sol·licitud feta pel ministre Albares.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tants anys de reivindicació i tants de negativa perquè l’assumpte es pugui resoldre en menys d’un matí revelen molta arbitrarietat i molt poc compromís desinteressat amb el pluralisme nacional per part del socialisme. Però l’acord també contempla la constitució de dues comissions d’investigació a què els socialistes s’havien oposat, una de vinculada als atemptats gihadistes del 17 d’agost del 2017 i l’altra relativa a l’espionatge polític amb Pegasus i les anomenades ‘clavegueres de l’Estat’. I al seu torn el compromís amb el final de la repressió relacionada amb l’1-O per totes les vies legals, una cosa que des de les files de l’independentisme s’ha interpretat com una via cap a l’amnistia. D’entrada, el PSOE ho nega però el resultat final no sembla dependre de les seves conviccions sinó de la seva necessitat. Benvinguda sigui.