Dos relats per a un tauler polític

El primer relat és el de la recuperació socialista. Segons aquesta visió, el PSOE hauria tocat fons i estaria iniciant una remuntada que, segons algunes enquestes, podria situar-lo com a primera força o, almenys, empatada amb el PP. Un discurs que encaixa bé amb la narrativa de Pedro Sánchez de resistència davant l’adversitat. Fidel al seu estil, el president buscaria mobilitzar l’electorat progressista apel·lant a la por de l’extrema dreta i a la necessitat de preservar els avenços socials. Així, la confrontació amb Vox, més que amb el PP, resultaria el més funcional a aquesta estratègia, ja que presentar-se com el dic de contenció davant la ultradreta reforça la identitat socialista i reactiva votants indecisos o desmobilitzats.

El segon relat és el del bloc de dretes en expansió. En aquest cas, la suma PP-Vox no només mantindria la majoria absoluta, sinó que, gràcies a l’ascens de Vox, podria superar els 200 escons i fins i tot acostar-se als 210, una xifra simbòlica perquè és la que permet reformes constitucionals. I aquest és un escenari que pot resultar especialment atractiu per a Vox de cara a mobilitzar l’electorat amb la promesa de poder aplicar el seu programa, fins i tot en aquells aspectes que requereixen canvis constitucionals i que podria ser la moneda de canvi per pactar amb el PP. Per a aquest partit, en canvi, el panorama és ambigu ja que el situa entre dos fronts, una esquerra que l’acusa de cedir a l’extrema dreta i un potencial soci que li exigeix més radicalitat. Justament el dilema que explica el seu estancament quan no el seu retrocés en un context de creixent polarització.

Notícies relacionades

Empat tècnic, més polarització

Alcarràs, el mannà de l’energia solar

Els dos relats –el de la resiliència socialista i el del bloc conservador reforçat– es recolzen en la mateixa lògica de competició centrífuga entre el PSOE i Vox. Els dos partits es retroalimenten, ja que el creixement de l’un reforça el discurs de l’altre. Sánchez troba en Vox el seu millor argument mobilitzador, mentre que Vox té en Sánchez l’adversari ideal per radicalitzar-se.

I mentrestant, el PP corre el risc de quedar com a espectador en una confrontació bipolar, amb la paradoxa de poder ser el partit més votat, però sense capacitat per fixar el marc del debat. Perquè al final la clau no serà qui lideri les enquestes, que pot ser el PP, sinó qui aconseguirà imposar el seu relat.