Dos muertos en Marruecos en un intento de asalto a un puesto de la Gendarmería Real, en el marco de los disturbios del quinto día de protestas juveniles /
Des de fa setmanes, el Marroc viu una onada de protestes juvenils que demanen ocupació digna, accés a la sanitat i una educació pública de qualitat. La consigna viral No volem estadis, volem hospitals resumeix el rebuig d’una política que prioritza els grans projectes internacionals, com el Mundial de Futbol 2030, mentre descuida les necessitats bàsiques. El règim ha respost amb una repressió que ha deixat més de 400 detinguts i diverses víctimes mortals, sense que això hagi merescut condemnes significatives a escala internacional. Una falta de retret que s’explica pel sòlid suport que el Marroc ha construït en els últims anys com a aliat estratègic d’Occident.
L’aliança amb els EUA, basada en la cooperació militar i el paper estratègic del Marroc en el nord de l’Àfrica, va arribar a un punt d’inflexió l’any 2020 quan el règim alauita es va sumar als Acords d’Abraham, impulsats per l’Administració de Trump, i va normalitzar així les seves relacions diplomàtiques amb Israel. Un gest diplomàtic condicionat al reconeixement, per part dels EUA, de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, considerat un èxit clau per a Rabat. Des d’aleshores, la relació entre el Marroc i Israel ha transcendit el simbòlic, i inclouen acords en defensa, intel·ligència i producció conjunta d’armament, exemplificada en la instal·lació de fàbriques per a drons kamikaze com l’SpyX. La guerra a Gaza, no obstant, ha posat el règim en una posició delicada perquè, mentre manté la seva aliança amb Israel, ha de lidiar amb una societat interna majoritàriament solidària amb la causa palestina.
Notícies relacionadesLa UE, al seu torn, manté amb el Marroc una relació centrada en la cooperació econòmica, el control migratori i la seguretat regional, i el reconeix com un soci clau per gestionar els fluxos cap a Europa, si bé l’aliança s’enfronta a tensions per les violacions de drets humans comeses pel Marroc, inclosa la repressió de protestes i la controvertida situació del Sàhara Occidental, qüestionada per tribunals europeus. Mentre que Espanya el 2022 va fer un gir diplomàtic significatiu al recolzar públicament el pla marroquí d’autonomia per al Sàhara Occidental, i va relegar així el poble saharaui, que a canvi va reforçar la seva col·laboració en control fronterer i seguretat, una aliança que s’ha aprofundit amb la pròxima coorganització del Mundial de Futbol 2030.
Aquesta postura contrasta fortament amb l’actitud d’Espanya cap a Israel, contra el qual, després de la guerra a Gaza, ha adoptat una línia dura, arribant a boicotejar els seus equips esportius, empreses i fins i tot intentant revertir contractes. Aquest doble criteri revela una política exterior marcada per la hipocresia, en la qual els interessos estratègics prevalen i els drets humans s’utilitzen segons convingui. I en aquest context, la coorganització del Mundial de Futbol del 2030, símbol de les protestes socials al Marroc, es converteix també en el reflex clar d’aquesta contradicció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
