Una herència enverinada

La reforma no va ser improvisada. Pasqual Maragall la va proposar el 1999 amb l’objectiu de disputar la presidència a Jordi Pujol, que s’havia compromès amb José María Aznar a no plantejar-la. Tot i que ERC la reclamava des dels anys 80, CiU no s’hi va sumar fins a l’arribada d’Artur Mas, empesa per la competència amb ERC. Una rivalitat que, en el treball parlamentari, va desembocar en una subhasta estatutària, que va donar lloc a un text jurídicament controvertit, amb disposicions com la definició de Catalunya com a nació, la bilateralitat amb l’Estat i les competències exclusives en justícia, que fins i tot alguns dels seus impulsors van reconèixer després de difícil encaix constitucional. Una deslleialtat en tota regla.

L’elaboració de l’Estatut va passar factura tant en el pla institucional com en el polític. Des d’una perspectiva institucional, es va trencar la lògica consensual que havia regit el desenvolupament autonòmic, i es va substituir per una lògica majoritària. El PP es va autoexcloure de l’acord, va impulsar una campanya de recollida de firmes en contra seu i el va impugnar davant un Tribunal Constitucional qüestionat per la seva falta de neutralitat. La sentència del 2010, que va retallar i va interpretar restrictivament punts clau, va ser percebuda a Catalunya com una desautorització de la voluntat democràtica expressada en referèndum. En conseqüència, el TC va quedar erosionat, i el seu paper com a àrbitre neutral va començar a ser impugnat per actors institucionals, inclòs José Montilla, llavors president de la Generalitat, que va encapçalar una manifestació contra la resolució. Un episodi que va simbolitzar l’esgotament del model autonòmic i l’inici d’una lògica de confrontació que va acabar desembocant en el procés.

En el pla polític hi va haver mutacions de fons. El PSC, en lloc d’exercir un paper de frontissa entre nacionalisme i constitucionalisme, es va alinear amb l’agenda nacionalista, fet que va debilitar la seva funció integradora i el seu paper d’intermediació. Una cessió de centralitat que va ser capitalitzada per Ciutadans, que va irrompre com a resposta al nou consens catalanista, desafiant-lo i reactivant la fractura nacional. La competició entre ERC i CiU va accentuar la polarització i va afavorir la fragmentació de l’espai nacionalista, mentre que el PSOE no va poder complir la promesa de Zapatero –acceptar el text que aprovés el Parlament– una vegada va arribar al Govern, cosa que va evidenciar la distància, moltes vegades insalvable, entre els compromisos polítics i els límits de l’Estat.

Notícies relacionades

¡Sarkozy a la presó!

¿Cal deixar governar Le Pen?

Tots aquests fenòmens ara es troben instal·lats i condicionen la vida política catalana i espanyola. Des del punt de vista institucional, s’ha imposat una lògica majoritària, agreujada per l’increment de la polarització. La judicialització de la política i la politització de la justícia formen part del paisatge quotidià; la desconfiança entre institucions s’ha accentuat, en especial entre el poder executiu i el judicial, fins al punt que aquest últim és desautoritzat pel primer. Alguns actors institucionals, a més, han perdut de vista el seu paper i, de vegades, actuen com activistes de carrer. Des del punt de vista polític, no només el PSC, sinó també el PSOE, han assumit l’agenda del nacionalisme –n’hi ha prou d’esmentar l’amnistia–, i continuen sense poder complir plenament els seus compromisos amb el nacionalisme català. La competència entre els partits nacionalistes catalans continua sent ferotge i condiciona la governabilitat. I, malgrat que Ciutadans ha desaparegut, la bretxa que va obrir s’ha fet més profunda.

L’experiència de l’Estatut va deixar com a lliçó principal la fragilitat de les reformes institucionals fetes sense consens i sense lleialtat. I, com a herència, unes dinàmiques que s’han consolidat com a patrons estructurals del sistema polític. El llegat de l’Estatut, per tant, no és només el procés, sinó també la normalització d’unes inèrcies polítiques i institucionals que erosionen la qualitat democràtica i la superació de les quals exigeix un compromís renovat amb el pacte i amb la institucionalitat.