Així tot

Esperem una cosa que no arriba. En això consisteix la vida, en l’espera d’un miracle. De vegades, el miracle consisteix a anar caminant fins a la cantonada a comprar el diari, però no ens n’adonem perquè no tenim ni idea del que és quedar-se paralític. El dia és ple de miracles. Cada vegada que aterra un avió sense que es produeixi cap desgràcia és un miracle. Els trens d’alta velocitat són un miracle també. No es pot viatjar a 300 per hora sense matar-se, però en general no ens matem. Hi ha miracles inversos com el del telenotícies. Fer un telenotícies consisteix a donar-li la volta al mitjó, per veure-li les costures, que venen a ser el costat dolent de la vida. A això li diem informar. No es pot estar en contra de la informació perquè no es pot. La informació és sagrada, però provoca ardor d’estómac.

Despertar-se cada matí és un miracle.

–Soc aquí una altra vegada –em dic a l’obrir els ulls.

Notícies relacionades

El resultat de la mamografia

¿Jubilar-se als 62 anys?

El rar és que els obro al mateix lloc on els vaig tancar. No sé com he aconseguit tornar a casa després d’aquest estrany viatge nocturn; aquesta nit he estat al Caire. No em preguntin com vaig arribar al Caire sense moure’m del llit. Recordo que em trobava en una cafeteria negociant la meva llibertat amb un subjecte d’uns 120 quilos que a estones tenia la cara del meu pare i a estones la d’una tia meva. La negociació va haver d’anar bé; d’una altra manera, seguiria en aquesta taverna del Caire i la meva dona hauria trucat al 112 al comprovar que no em despertava.

És un miracle que el 112 rebi tan poques trucades. Són moltes (1,6 milions durant 2024), però molt poques amb relació a les barbaritats que fem. No he trucat mai al 112. És clar que el 112 tampoc m’ha trucat a mi. Potser, el miracle que esperem és aquest, que ens truqui el 112 per preguntar-nos com ens va. Però és un impossible, ¿no? Descreiem dels miracles per això, perquè no ens conformem amb anar a buscar el diari pel nostre propi peu, ni amb aterrar a l’avió sense estavellar-nos, ni amb viatjar amb tren a 300 per hora sense matar-nos, ni amb tornar del somni després d’una negociació amb un egipci de 120 quilos. Així tot.