Constitució de les Corts Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Entre el vertigen i la política
Mai com fins ara hi havia hagut una extravagància semblant: que dos líders polítics independentistes, absents de la Cambra, tinguin a les seves mans condicionar la política espanyola en totes i cadascuna de les votacions que hagin de tenir lloc al Congrés.
La tensa elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats i de la socialista Francina Armengol com a nova presidenta de la Cambra baixa ha donat pistes inequívoques sobre la complexitat d’una legislatura que es presenta encara més incerta i aspra que l’anterior. Una legislatura de vertigen, en què res estarà mai decidit d’entrada, començant per la continuïtat de Pedro Sánchez en la presidència del govern en la pròxima sessió d’investidura. Després d’una nit llarga, molt llarga, que Sánchez portava gravada a la cara, la candidata del PSOE ha aconseguit derrotar la del Partit Popular, Cuca Gamarra, per 39 vots. Un marge tan còmode com enganyós, propiciat per la decisió de Vox de presentar el seu propi candidat. N’hi havia prou de contemplar l’hemicicle per observar el canvi que hi ha hagut en les últimes eleccions. Al bloc de dretes només li falten cinc diputats per tombar qualsevol proposta procedent de les esquerres o l’abstenció d’alguns socis de Sánchez. Bé ho saben Carles Puigdemont, que ha aconseguit erigir-se en el ‘king maker’ d’aquesta primera sessió, i Oriol Junqueras, el president d’Esquerra Republicana. Mai com fins ara s’havia produït una extravagància semblant: que dos líders polítics independentistes, absents de la Cambra, tinguin a les seves mans condicionar la política espanyola en totes i cadascuna de les votacions que hagin de tenir lloc al Congrés.
Amb tot, l’elecció de la Mesa va confirmar una novetat que no és menor: la decisió de Puigdemont de passar de l’agitació a la política. La seva decisió sorprendrà els que, a força de caricaturitzar-lo, no han fet cas de la complexa biografia d’un personatge que ha alternat moments de fugida cap endavant amb d’altres de més responsabilitat que molts altres dirigents independentistes. Atrapat en la política de col·laboració amb el PSOE que Esquerra Republicana ha mantingut els últims quatre anys, Gabriel Rufián no va poder tornar a esmentar les 30 monedes de plata que li va retreure un dia negre d’octubre del 2017. Puigdemont sap que la seva sort judicial a Europa s’ha torçat i també va veure com el PSC li guanyava la partida en les municipals, a places fortes de l’independentisme, començant per Girona. Tot indica que el perfil agressiu que els seus han mantingut al Congrés durant els últims quatre anys podria canviar. En cas dee confirmar-se, aquest trànsit de la ‘confrontació intel·ligent’ a una política de negociació seria una molt bona notícia. Sobretot per a Catalunya, on podria contribuir a tancar les ferides del procés. De moment, el més probable és que Sánchez pugui tornar a formar Govern. Amb més facilitats per part de Díaz de les que li va oferir Pablo Iglesias i amb més exigències per part d’ERC i Junts, cridats a competir.
Atrapat en una concepció política d’Espanya que cada vegada es correspon menys amb la realitat, el Partit Popular farà tot el possible per torpedinar el nou escenari. No li falten recursos per fer-ho. Des dels 137 diputats que té al Congrés i la majoria absoluta al Senat, fins a l’impressionant poder territorial que va aconseguir en les últimes eleccions municipals i autonòmiques, per no parlar de les seves complicitats amb part de la judicatura. Presoner de les seves aliances amb Vox i de les posicions radicals d’Isabel Díaz Ayuso,Alberto Núñez-Feijóo no sembla en condicions d’escapar de la lògica que li va permetre guanyar eleccions, però que li impedeix arribar al govern d’Espanya. Carregar contra els suposats pactes secrets que Sanchez hauria tancat amb els independentistes sona a ‘déjà vu’. A un mantra exhibit moltes vegades durant la legislatura anterior i la campanya electoral, sense resultats electorals concloents. L’acusació pot inquietar molts espanyols, però molts altres l’han descomptat, per molt que no els agradi un Govern ostatge dels nacionalistes i independentistes. Durant els últims quatre anys, no només Espanya no es va trencar, sinó que l’independentisme català està ara en hores baixes, per molt que els seus diputats, per raons més aritmètiques que polítiques, siguin avui decisius.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
