França
¿Cal deixar governar Le Pen?
A mesura que s’acosta al precipici, França es planteja un dilema. Hi ha qui pensa que deixar governar el partit de Marine Le Pen és l’única manera d’evitar el caos. La pregunta no és retòrica i la resposta tampoc pot ser-ho. El Reagrupament Nacional (RN) va obtenir més de 10 milions de vots a les eleccions (el 33%), i pot augmentar el resultat. Si no governa és perquè el sistema presidencial francès permet a Emmanuel Macron anomenar primer ministre a un candidat del seu partit, tot i que tingui quatre milions de vots menys que l’RN. El resultat és conegut: quatre primers ministres en dos anys i una crisi política que s’agreuja mentre ell sobreviu fins a les pròximes presidencials. França és avui el nou malalt d’Europa. Per evitar aquesta deriva, ¿seria millor que Le Pen pogués governar?
No és una pregunta només per a francesos. Davant l’avenç de l’extrema dreta, sorgeixen veus que plantegen la necessitat de desdemonitzar-la. Com ha passat, fins a cert punt, a Itàlia. Giorgia Meloni s’ha allunyat dels seus orígens mussolinians i es presenta com una conservadora tradicional propera a Ursula von der Leyen. En política interior, algunes de les seves polítiques atempten contra les llibertats, però no més que les que propugna Manfred Weber, el líder del Partit Popular Europeu. No obstant, Itàlia continua sent un país democràtic que manté oberta la porta a una alternança en el poder. Com ho són, amb graus diversos d’erosió dels drets humans, Hongria i Croàcia, governats també per extremistes. No estem, de moment, als anys trenta. Ni davant els intents de Donald Trump de perpetuar-se en el poder.
Molts sostenen que, si Le Pen arribés a governar, o si ho fes Jordan Bardella –el seu hereu, mentre estigui inhabilitada–, passaria com a Itàlia. L’exercici del poder moderaria l’RN que tornaria a la cleda de la dreta clàssica. És el que passa en Ajuntaments on governen, com a Perpinyà, argumenten. Afegeixen que, en tot cas, la seva incapacitat per resoldre de cop problemes com el de la gestió de la immigració, que els ha donat ales, desemmascararia la fal·làcia del populisme. No estic tan segur. França no és Itàlia. Té una tradició política diferent i compta amb una polarització política i social molt més rocosa. A Roma, l’alternativa d’esquerres és el socialdemòcrata Partit Democràtic (24%). A París, ocupa aquest lloc el Nou Front Popular, equivalent a Podem (28%). Mentre l’economia francesa frega l’abisme, la italiana encara té recorregut. En aquestes condicions, si un dels extrems (de dretes o d’esquerres) arribés al poder, França podria ser ingovernable. Tot i que Le Pen agafés el camí de Meloni, la resistència seria més gran que a Itàlia. Llavors, ¿quina és la solució? Un acord de les dretes alienes a les pulsions autoritàries de l’RN amb aquella esquerra disposada a abordar sense demagògia els problemes del país. ¿Impossible? Impossible no és francès, diuen que va dir Napoleó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
