L’excés pot ser perjudicial

No va començar malament la sessió, amb la intervenció de la senadora d’Unió del Poble Navarrès, María Caballero, amb preguntes concretes sobre el coneixement que Sánchez té dels fets que la justícia investiga a estrets col·laboradors seus, en particular, els dos últims secretaris d’organització del PSOE, José Luis Ábalos i Santos Cerdán. Però, sigui per la falta de respostes precises del president del Govern, o pel que fos, Caballero i altres senadors que la van seguir van passar a fer servir un llenguatge impropi d’una comissió d’investigació i a formar un totum revolutum amb altres temes de dubtosa o nul·la relació amb el cas Koldo. Això va permetre a Pedro Sánchez desqualificar la comissió, que va arribar a qualificar de comissió de difamació, i a titllar de circ la sessió del Senat. Expressions que van ser rebatudes, com és lògic, pel seu president, el senador Eloy Suárez, però que reflectien els excessos formals d’alguns interrogatoris. Es tractava d’aportar alguna cosa nova del que ja se sabia sobre la possible responsabilitat de Sánchez, per acció o per omissió, sobre la trama que van ordir Koldo García, Ábalos i Cerdán. No de treure el màxim partit públic d’intervencions que tenien un alt seguiment a la televisió i a les xarxes socials.

Pedro Sánchez va eludir respondre a la majoria de les preguntes que li van formular i va abusar de la fórmula no em consta, el propòsit evident de la qual era el de no incórrer en mentides que el poguessin portar davant la justícia. Una actitud que no contribueix, per descomptat, a aclarir-ne la responsabilitat. Una altra qüestió és si les comissions parlamentàries són el fòrum apropiat per a interrogatoris que emulen sèries nord-americanes, en què la veritat es dirimeix davant un jutge i un jurat. Si la justícia és la que ha de determinar responsabilitats penals, una comissió com la del Senat hauria d’estar més enfocada a les polítiques. Del cas Koldo, sense barrejar-lo amb la sort judicial del germà o la dona del president del Govern. És el que ensenya la història de la corrupció a Espanya, que ha implicat els dos principals partits polítics: mentre que les responsabilitats judicials han acabat amb importants càrrecs polítics a la presó, les polítiques s’han de substanciar políticament. A les càmeres i a les urnes. Transgredir aquesta norma porta inevitablement a excessos dels quals acaben sent víctimes la veritat i els qui els protagonitzen.