Joc del calamar francès

Un president que només compta amb el suport del 15% dels francesos nomena un primer ministre procedent del seu mateix partit que tindrà en contra 403 dels 577 diputats de l’Assemblea Nacional. S’entén fàcil perquè Sébastien Lecornu té els dies comptats. Tant o més que els seus tres antecessors, nomenats pel president Emmanuel Macron fent servir la mateixa fórmula: un conservador que no satisfà ni la poderosa extrema dreta (més del 30% en les últimes eleccions) ni una esquerra atomitzada, però a qui va votar un de cada quatre francesos. El president Macron ho sap, però es nega a veure la realitat. Ni la d’una França cada vegada més polaritzada, ni la d’un país que és el nou malalt d’Europa. Per contra, s’entossudeix a retorçar el sistema per seguir a la presidència, sacrificant tants primers ministres com faci falta. Tot això, a expenses d’una deriva econòmica, social i política que acosta França al precipici.

Notícies relacionades

L’economia francesa, un llast per al creixement de l’eurozona

França, atrapada entre el deute i la inestabilitat política

Aquesta política de l’estruç no pot portar a res de bo per a la política francesa, i encara menys per a unes finances que es dessagnen en el pagament del deute. De moment, el nomenament de Lecornu ha tornat a incendiar els carrers, on l’esquerra insubmisa ha llançat una consigna que és tota una declaració d’impotència: ¡bloquegem-ho tot! No feia falta. Fa temps que França pateix un bloqueig polític, social i existencial. És un país ingovernable quan més necessita un govern capaç de gestionar els seus desafiaments. El pitjor és que no és només Macron el que no vol veure les coses com són. Són tots els partits, i pot ser que una majoria dels francesos. L’últim primer ministre va intentar dir-los la veritat i va durar quatre dies. De res va servir que proposés receptes de la dreta perquè l’extrema dreta el recolzés. Pel que fa al vot de l’esquerra, estava cantat. Va demanar retallades per estalviar 40.000 milions mentre el Senat, dominat per la dreta, vetava que els ultrarics paguessin la meitat de la factura. És com si ningú volgués posar l’espatlla, mentre el país cau en barrina.

L’única que guanya en aquest joc del calamar a la francesa, on un país endeutat fins a les celles protagonitza perillosos jocs infantils, és Marine Le Pen. Les enquestes li donen un 33% dels vots i Donald Trump ha normalitzat allò que fa cinc anys semblava impensable. Per exemple, que el seu partit guanyi les pròximes presidencials. També hi ajuda el Govern de Giorgia Meloni, tot i que Le Pen sigui menys europeista i més propensa a mirar cap a Moscou. Mentrestant, Macron intenta surfejar la crisi liderant la resposta europea a l’agressió russa. Algunes fotos el salven. D’altres no tant, perquè el món ha canviat. Quan acudeix a fotografiar-se amb el primer ministre britànic, es torna a posar de manifest la impotència dels paladins de la tercera via. Mentre la impopularitat de Keir Starmer rivalitza amb la seva, Nigel Farage, l’amic britànic de Le Pen i l’interlocutor de Trump al Regne Unit, puja com l’escuma en els sondejos.