Obituari Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Jango Edwards, ¡que bèstia!
Hi ha moltes menes de pallasso, molts clowns i molts bufons de la cort. Hi ha qui imagina el somriure o la riallada com una operació mecànica, desproveïda de sentit. N’hi ha que riuen les gràcies de qui mana. I també hi ha el pallasso que viu en aquest despropòsit permanent que és pensar que la vida és una excentricitat que només es pot entendre des de la perifèria i no pas des del nucli. Després, hi ha ‘l’August del rock-and-roll’, que és com la cadena Arte va batejar Jango Edwards. Potser no hi ha millor definició de qui es va passar la vida fent botifarres als pusil·lànimes i engegant-ho tot a rodar, un «clown revolucionari» que va militar en els moviments radicals dels anys seixanta, als Estats Units, i que sempre va entendre que la riallada o el somriure no podien ser neutrals, sinó que havien de formar part d’una operació ideològica que anorreés els cànons de la convenció i lluités contra les injustícies. Hi ha qui diu que és millor no barrejar l’art i la política. Millor riure perquè sí, sense pensar-hi gaire. Però resulta que els bufons (fins i tot els de la cort) són personatges que flirtegen amb la bogeria, que s’acosten als límits de tal manera que no tenen cap altra opció que superar-los, que abocar-se al precipici.
Això és, en certa manera, el que va fer Jango Edwards, que va ser un revulsiu per a l’univers dels pallassos quan va aterrar a Europa, després de deixar la seva feina de paisatgista als Estats Units.
Podríem dir, doncs, que va canviar el paisatge pels clowns. «Hi ha un abans i un després del Jango en el món dels pallassos, que és un món molt antic». M’ho diu en Jaume Mateu, en Tortell Poltrona, que va compartir espectacles i gires amb Edwards i que recorda com el va conèixer, al mític i llibertari Saló Diana de Barcelona, l’any 1977, quan l’americà pujava a l’escenari despullat i representava ‘una revolució absoluta’.
Notícies relacionadesMolts anys més tard, quaranta anys d’amistat després, tots dos van representar al Circ Cric l’espectacle ‘Today is not my day-Tanca la porta’, el deliciós duet d’una parella «irreconciliable», en què en Tortell aconseguia que la bèstia Jango penetrés en el món delicat de subtileses i poesia que és marca de la casa Poltrona. En un teatre de varietats feien una exhibició memorable d’entrades i sortides de pallasso i s’acabaven abraçant, ‘creaven’ una cara riallera, es tocaven el cul i desapareixien.
Jango ho va dir quan va anunciar que patia un càncer terminal. «No és l’home qui fa el somriure; és el somriure qui fa l’home». Cal riure, «perquè no passa res, la mort és inevitable», i cal fotre-se’n del mort i de qui el vetlla, perquè la rialla «és una arma de destrucció massiva». I perquè quan rius, «tot va bé». Hauríem de dir que és una arma de construcció massiva, per ser més justos. «Tinc 72 anys», deia Jango, «i m’estic morint, però per dins soc un nen de sis anys, excepte pel penis, això sí». A l’epitafi hi podrien anar uns versos de T. S. Eliot, per estrambòtic que sembli: ‘I tot anirà bé / i tota mena de cosa anirà bé’. Que bèstia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
