Eurovisió, silenci, consciències
Feia anys que no veia sencer el Festival d’Eurovisió. Hi va haver un temps que, amb una barreja de beneiteria, avorriment, deures professionals i curiositat, m’hi vaig mig aficionar. Per no parlar, és clar, de l’època de les cançons que han passat a formar part del nostre imaginari sentimental, des de la Gigliola Cinquetti que no tenia edat per estimar la Sandie Shaw, que cantava descalça. O els famosos Abba, que ho van ser, sobretot, a partir de l’Eurovisió de 1974. I, sense oblidar, les derrotes imperdonables: des del Domenico Modugno de Volare fins al Nicola di Bari dels fantàstics dies de l’arc de Sant Martí, passant per un tal Franco Battiato i per Julio Iglesias i aquella melancòlica Gwendolyne, en què demanava al silenci "que me hable de ti".
Cada vegada més, el festival ha tendit cap a la cosa xarona i cap a la sofisticació tècnica, que ve acompanyada d’una estultícia colossal, d’uns tòpics gastats i conreats al llarg de quasi setanta anys. Les dues variables s’han ajuntat i l’escenari, amb els anys, ha esdevingut un prodigi de llums, escenografia i niciesa, una mena d’homenatge a l’excés luminotècnic i coreogràfic que només ha estat bandejat en molt poques ocasions, com en el cas de Salvador Sobral.
Notícies relacionadesI després hi ha la política, per descomptat. Resulta que si hi ha un festival al món amarat de política és aquest. Començant pels inicis, en una Europa que reneix de les cendres de la guerra i que necessita algun tipus de símbol unitari més enllà del carbó, de l’acer i del Tractat de Roma. Un reclam sentimental, doncs, i, en aquest cas, polític. Just per això és irònic i malèvol voler preservar la falsa condició d’un certamen immaculat, dedicat només a la música i l’espectacle. I més quan l’empresa que et patrocina és una marca israeliana dedicada a la cosmètica. Cosmètica, mai millor dit. I més encara quan el ministeri d’Afers Exteriors d’Israel afirma (ho va fer l’any passat) que intervé "entre el públic simpatitzant" per fomentar aquesta fal·làcia informàtica que anomenem vot popular.
¿Què hauria passat en aquesta edició si primer s’hagués fet públic el vot dels espectadors (297 a favor d’Israel) i després el dels jurats especialitzats (només 60 a favor)? Que algú hauria parlat d’ingerència política. Doncs és el que ha passat. Maniobres en l’obscuritat. I la hipocresia de la UER, una amenaça contra la llibertat d’expressió. Com deia el rètol de TVE, "el silenci no és una opció" davant el genocidi de Palestina. Per desintoxicar-nos d’Eurovisió, els recomano un llibre que sortirà la setmana que ve a L’Altra Editorial. Es diu Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra i és una "acusació ferotge i angoixant a la indiferència occidental respecte a la destrucció de Gaza". N’he llegit uns fragments i és, efectivament, un crit eixordador enfront del silenci: "La primera cosa que mata", escriu Omar El Akkad, l’autor, "no és la metralla o el foc, sinó l’ona expansiva". L’aire que prové del lloc de l’impacte també ens mata a tots. Assassina les consciències.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
