Lluna d’agost Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Vampirs a l’’after’
La sortida de qualsevol antre de costa amb les primeres hores del dia es manté des de fa dècades com un dels tòpics de l’estiu. Passats els anys, es recorda aquell hàbit estival entre la nostàlgia i la vergonya
Amb els primers rajos del sol d’agost, de vegades al migdia, en ocasions a la tarda i fins i tot l’endemà, amb el mateix sol del matí anterior caient a plom amb l’efecte nociu que destrueix el vampir, sortien de l’‘after hours’ posats com polls. La roba enganxada al cos per la humitat, la jaqueta arrugada i la camisa en mode faldons sobre uns pantalons com un quadro abstracte, esquitxat de faves de diverses barreges d’alcohols i no volies saber de què més, empremtes reconeixibles d’una nit de farra i buit; potser el coll tacat de maquillatge d’un conat d’aventura de quatre hores abans, els peus cremant i inflats de tantes hores suportant el cos o de ballar en cercles sobre un terra enganxós, trepitjant com Neil Armstrong ho va fer a la Lluna, el telèfon d’un desconegut anotat molt de pressa a la targeta del local, la boca resseca i el serrell soldat a un front sorrenc argamassat de moltes suors de diferents hores. El que restava de dia feia pensar en l’Alpe d’Huez.
Vestits de dissabte nit, sense un duro a la butxaca i entremesclats amb els turistes que a aquella hora es disposen a conquerir un condomini de sorra pròxim a la vora; o barrejats en temps llunyans entre els que trotaven feliços fins a un aperitiu de vermut i sardines a 100 pessetes, s’arrossegaven, com avui encara, els últims supervivents de la nit de platja de tants enclavaments de la costa espanyola.
Tant se val a quina part del litoral passés això. Encara se celebra com un costum ancestral que –per pudor i responsabilitat paternofilial– mai s’ha transmès de pares a fills, però que en una part de la joventut ha transitat d’una generació a la següent com un hàbit estival. Inesperada, gairebé furtiva i emocionant alhora, la nit vampírica representava la pèrdua de la virginitat noctàmbula després de la qual molts decidien no repetir l’experiència. D’altres no van tornar a desfer el camí des de la primera vegada que van sortir reptant d’un antre de costa, deixant-se la dignitat a l’interior d’un ‘after’ des del moment en què el ‘dj’ anunciava el final de la sessió amb una peça de Snake Corps, l’enèsima vegada a la matinada que sonava l’èxit de Chimo Bayo o l’última remescla d’‘acid house’ portada del ‘clubbing’ de Londres.
Passats els anys, es recorda tot allò entre la nostàlgia i la vergonya. Per als que els agrada xerrar que la joventut d’ara no té remei, lamento decebre’ls. Els joves de fa 35 o 40 anys, pares i mares del jovent que avui surt d’un altre tuguri amb les ulleres d’un os rentador –igual que fa uns anys–, feien exactament el mateix, amb la diferència que els de llavors van tenir l’oportunitat de comprar una casa, d’adquirir un parell de cotxes al llarg de la vida laboral o de cobrar dos anys complets d’atur. Alguns fins i tot van arribar a formar una família, desestructurada o no. On abans sonava ‘house’ ara es punxa Steve Aoki o Carl Cox.
Entretots
Els ‘after’ eren i són locals de recollida de calaveres arrossegats per un cotxe escombra invisible, on acabaven i acaben els calius del límit horari de les discoteques i bars del moderneig. Caus canalles aptes per deixar anar la llengua, on l’interessant passa als lavabos i allò tediós a les barres; cambrers i cambreres que suporten la llauna del que es resisteix a tornar a casa i a passar les hores següents menjant sostre, històries que es repeteixen com a etern retorn des de l’últim quart del segle XX, quan Radio Futura cantava «’Luna de agosto, / hazme llegar a mañana / sin este sueño asesino. / Madre y señora del vino. / Luna de agosto’».
De vegades trec el nas a internet per saber què se n’ha fet d’aquells amb els quals vaig coincidir quan faltaven deu o dotze anys per acabar el segle. Alguns són avis, un presideix una filial d’una empresa de l’Ibex; uns quants continuen sent vampirs, eterns cràpules trets d’una novel·la d’Anne Rice. D’altres han mort. Facebook està ple de comptes abandonats que ningú atén ja, un metavers fantasma poblat de gent que ja no és entre els vius on els arbustos de rodamons travessen d’un costat a l’altre el carrer virtual, a mercè d’un vent imaginari. El titular no va deixar la contrasenya i allà segueix, amb el temps detingut i el seu àlbum de fotos ple de somriures i records de quan sortia de l’‘after’, d’aquelles nits d’agost que empalmaven amb el sol del matí i semblava que es podien allargar per tota l’eternitat. I va resultar que no.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
