Santiago Auserón: «Radio Futura ja tenia un punt profètic»

–Gravarà en directe aquests dos concerts en què avançarà un disc que físicament no existeix. ¿No és massa arriscat?

–Aquest gest de confiança de l’Auditori de recolzar l’arrencada d’un projecte que no té suport discogràfic és molt vàlid i em permet arrencar amb molta seguretat.

–¿I què presentarà?

–Venc cançons noves que he creat durant els últims 6 anys, mentre Juan Perro dormisquejava o col·laborava amb el meu germà Luis i amb el Taller de Músics. En aquest temps he valorat com havia de tornar a aquest projecte de música fronterera. Juan Perro tindrà vida fins que duri la investigació, però ara estic en un període interessant, en un equilibri entre l’herència afrollatina i l’afroamericana que parla anglès. Cada vegada trobo una visió més precisa dels ponts que uneixen aquests dos vessants i aquí hi ha la clau; una bona part del futur de les nostres cançons.

–¿S’ha d’entendre aleshores que aviat liquidarà Juan Perro?

–Potser ja no tinc edat per als personatges, però Juan Perro pot requerir encara una o dues dècades. M’agradaria fer amb ell el mateix que amb Radio Futura: viure’l com un relat curt. Va ser una sort dissenyar el final del grup.

–Però Radio Futura segueix sent un referent per al rock en espanyol...

–Crec que Radio Futura va tenir un punt profètic que estava en el mateix nom: estàvem assenyalant camins que encara estan sent explorats. Tot un privilegi, sí.

–A la seva web ha penjat cançons noves que es poden descarregar gratis. ¿És un acte de resistència cultural?

–La indústria del disc gairebé no existeix i aquestes 15 cançons noves em permeten viure escenaris i paisatges diferents que estic preparat per compartir. No importa el format.

–Vostè, que va gravar la primera antologia de Compay Segundo abans que Ry Cooder s’emportés tots els mèrits, ¿en quin viatge musical està embrancat ara?

–A Cuba vaig estar, per cert, guiat per Compay Segundo, però ara m’interessa veure com a Nova Orleans hi ha un matís hispà des dels orígens del jazz, del blues rural… Per a Juan Perro això suposa naturalitzar la nostra herència del blues, soul, R&B... Veure-ho com una cosa nostra que ja hi era des de l’inici és una manera de lligar-ho tot; de passar de ritmes típics del rock i el R&B a la cadència en clau cubana. Un caldo polirítmic en què es comuniquen diverses cultures.

–¿I quin futur li augura a la nostra música popular?

–Si aspirem a una música popular comparable a la música americana o brasilera, hem de pensar amb aquesta amplitud. És la manera de fer que els ritmes i les melodies circulin amb tradició conscient entre les diverses comunitats i perspectiva de futur perquè comencin a generar estils nous. El meu parer és que aquest laboratori no hauria de parar, no hauríem de parlar del segle XX de les cançons, sinó projectar l’energia dels anys 60 a la dècada que ve.

–I vostè està ficat en això, ¿oi?

–Vaig acabarCantares de las velasl’any 2002 amb la sensació que hi havia un excés de negritud, d’introspecció, i ara tenia ganes de passar de les autocontemplacions i explicar històries que li poden passar a qualsevol. Hi ha escenes narratives, personatges del carrer, cançons que intenten caçar un esperit i un lloc, ja sigui d’un barri de Madrid, de Nova Orleans o de l’Empordà:Girasoles robadosl’hi dec a un agricultor i a aquesta terra tan bonica.

–I per a la cançó més enganxosa, Malasaña

–Molt bé: hi ha qui no ha utilitzat la base musical i s’ha inventat tot el tema; un altre que n’ha fet una versió en ukelele, i fins i tot un nen, Mario, que la canta a cappella. Tots seran penjats a la web en què anunciaré els guanyadors.

Notícies relacionades

El Palau respon a "¿qui era Núria Feliu?"

Tres nits molt avorrides d’Orwell a Barcelona

–A José Rasca,

–Rimar enasca, aquesta consonància extrema del castellà, és una manera de riure’s una mica del destí. Una broma castissa per rendir homenatge al cantant famós que va ser amic durant un temps. Mentre va produir el grup granadí 091 ell va viure a casa del meu germà. Era increïble veure’l fumar porros mentre mirava la rentadora. No va encendre mai la televisió, però s’empassava una rentada sencera. I la història que explico a la cançó és real.