¿Una economia sense Govern?

I el que és greu és que amb repetició electoral al desembre, i sense garanties que llavors es desbloquegés l’empat, Espanya no podria funcionar amb normalitat ni –encara menys– prendre decisions rellevants, fins al gener del 2024. Com a mínim. L’economia se’n ressentiria i fins i tot podria no aguantar-ho.

Aquesta setmana hi ha hagut dades que indiquen que les coses van bastant bé –potser a això es deu la resiliència electoral de Sánchez–, però el segon semestre pot ser pitjor que el primer i Espanya haurà de prendre decisions de pes que no sempre seran populars.

L’FMI ha apujat les seves previsions de creixement per a Espanya. El PIB no pujarà aquest any un 1,5% sinó un 2,5%. Creixerem així més que el que diu el Govern central (2,1%) i la mitjana de la zona euro (0,9%). I la inflació tancaria l’any en el 3,2%, més a prop de l’objectiu del BCE del 2%. 

D’altra banda, l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre ha sigut espectacular: 600.000 nous llocs de treball i més de 21 milions d’ocupats, el màxim assolit mai al nostre país. I la taxa d’atur va caure a l’11,6%, la més baixa des de la crisi del 2008, però gairebé el doble de la mitjana de la zona euro. 

Però no és or tot el que lluu. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el PIB va créixer un 0,4% en el segon trimestre, menys que el 0,5% del primer. I la taxa anual ha caigut amb brusquedat (del 4,2% a l’1,8%). Una desacceleració a vigilar. ¿Per què? El consum intern torna a tirar (baixa de l’IPC, salaris que es recuperen i augment de les pensions), i el turisme és el motor del boom, però les exportacions comencen a caure perquè Europa creix menys. Ja tornem a estar (un míser 0,03%) per sota del PIB anterior a la pandèmia i l’economia espanyola acabarà emmalaltint si Europa continua estancada. A més, l’ocupació es crea als serveis i al sector turístic –la indústria nota el descens de les exportacions– el que fa que la productivitat per hora treballada no creixi. Malament.

A més, la inflació ha tornat a pujar el juliol, de l’1,9% al 2,3%, cosa que no és greu, però sí que indica que el problema segueix. I la subjacent –la que més preocupa a mitjà termini– és en el 6,2%. No millor que Europa.

El gran problema de fons és que tot s’ha aconseguit amb tipus d’interès baixos i amb el BCE finançant sense queixar-se l’augment del deute públic d’Espanya i de molts països europeus. Però aquesta època s’està acabant. El BCE va tornar a pujar dijous els tipus d’interès fins al 4,25% i tot i que no ho torni a fer –que cal veure-ho– el que és segur és que a mitjà termini no els baixarà. Les empreses, els que busquen vivenda, els que compren a crèdit i l’Estat pagaran més per endeutar-se, cosa que castigarà l’activitat. 

Notícies relacionades

L’FMI eleva un punt, fins al 2,5%, el creixement d’Espanya per a aquest any

De Costa a Lleó XIV, més Europa

I el 2024 caldrà començar a corregir –més del que diu Calviño– el dèficit públic. Afrontar aquests reptes serà complicat sense un Govern fort que prengui decisions poc agradables. Sense Govern anirem a la deriva. Amb un Govern amb una majoria feble –el màxim a esperar– tampoc serà fàcil. Els pròxims mesos seran més difícils i el Govern –el que sigui– haurà de vendre menys il·lusions i aplicar una mica d’oli de ricí. ¿Tindrem Govern? ¿Ho sabrà fer i comunicar? 

Però no entrem malament a l’agost. La borsa amb prou feines va acusar la inestabilitat del resultat electoral i aquest divendres va tancar bastant per sobre de l’anterior. Paul Krugman sempre recorda que la borsa no és l’economia, però si l’Ibex s’apunta beneficis i sembla relaxat... bones vacances.