Pere Gimferrer, el poeta que va a la contra

És ben curiós que un intel·lectual de tant de pes que, segons ha escrit Jordi Amat, «des dels marges de l’experimentació, es va situar al centre de la cultura modernitzadora del país» i que amb la publicació, el 1966, del llibre de poemes «Arde el mar» (Premi Nacional de Literatura), «va canviar la lírica espanyola», amb només 21 anys, és curiós, dic, que s’hagi convertit, amb els anys, en una figura icònica de la cultura popular, que ell, d’altra banda, reivindica al mateix nivell que l’alta cultura. Potser és culpa del seu posat distant i aristocràtic, combinat amb una imatge estrafolària que ha conreat sense esmerçar-hi una especial dedicació, sense que en fes ostentació, però sense defalliment. Hi ha un retrat característic de Gimferrer que ens el situa amb un barret fosc d’ala ampla, una cabellera llarga (de cabells llisos i amb aparença de greixosos), a la manera del Príncep Valent, i un front ample, amb entrades. Du una bufanda blanca sobre un abric gris marengo. El Gimferrer d’ara no crida tant l’atenció com el dels anys 60 i 70 del segle XX, quan va esclatar el seu mestratge. Instal·lat en un despatx de l’editorial Planeta (on treballa des de fa 40 anys, després de passar per Seix i Barral i Ariel), la imatge s’acorda més al d’un acadèmic convencional, més ben pentinat, més polit, però, en tot cas, amb la mateixa saviesa de sempre.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquell Gimferrer que va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la UB, en una època convulsa i alhora anodina, esquitxada per la mediocritat franquista i també amb l’alenada de renovació (si més no, la poètica) que recollia l’herència de la generació del 27 i barrejava les arrels antigues amb el simbolisme i el conceptisme gongorià, i que era instrument de la modernitat més radical, aquell Gimferrer ara ha rebut el títol de doctor Honoris Causa per la universitat que el va veure créixer. De totes maneres, el que no queda clar és si Gimferrer ja va néixer ensenyat. Podria ser que sí, perquè la seva erudició és tan enciclopèdica, els seus punts d’atenció són tan diversos, la seva capacitat d’estudi i reflexió és tan enorme, que tens la sensació que ho sap tot. Hi ha qui comenta que aquesta saviesa ja hi era al començament i que no ha fet sinó multiplicar-se en els poemes, els dietaris, els assaigs. Gimferrer és capaç de passar dos nits en blanc per redactar un estudi sobre Alberti, posem per cas, sense cap error en les cites i sense haver de consultar res. Gimferrer imposa i desconcerta. Només un exemple menor. He repassat unes quantes entrevistes que li han fet. En la majoria dels casos, notes que es diverteix tant si l’interlocutor ha copsat tots els detalls del poema com si no hi ha entès res, tot i que apreciar els infinits racons de les seves referències és una tasca impossible. Ell mateix afirma que nou de cada deu persones només entenen una part mínima del que escriu i que n’hi ha molt pocs que puguin desxifrar nou de cada deu cites incorporades al text. En una d’aquestes entrevistes, el periodista li pregunta si està còmode. Ell diu que sí, «però he de pensar per què estic còmode».

No fa falta que els lectors captin tots els referents, només que es deixin anar en aquesta selva literària que no reclama sinó l’atenció dels sons, del ritme, de les paraules que s’escolen. «Si ho fan (els lectors) és que m’he equivocat». Acadèmic i iconoclasta, poeta de castells de focs, Gimferrer és aquell que sempre fa el que no esperem d’ell. «Sempre he anat a la contra», diu.