Una qüestió de memòria i dolor
La lámpara Zeleste, de Àngel Jové. /
És molt probable que el nom d’Àngel Jové, per a tots aquells que no estiguin avesats a l’evolució de l’art contemporani a Catalunya, els faci pensar en una pel·lícula, Bilbao. Va representar, l’any 1978, un impacte colossal tant per la història que explicava com per la construcció d’un relat asfixiant. Vam veure i viure el film de Bigas Luna obsedits per en Leo, aquella mena de psicòpata obsessionat i fascinat, al seu torn, per una prostituta que es deia Bilbao, al ritme de la cançó –Bilbao song– de Kurt Weill i Bertolt Brecht.
Àngel Jové era en Leo i com a tal ha passat a la història del cinema. Molts anys després, quan el vaig conèixer, no em vaig poder estar de rememorar amb ell algunes escenes. Vam riure una bona estona i vaig entendre que aquell Leo fetitxista que m’havia impressionat tant era, en realitat, un artista empès també per una obsessió: "la fascinació pel que és originari; anar fent, mirant d’entendre, des dels inicis, des del més profund, el que és la pintura".
És probable, així mateix, que el nom de Jové també estigui relacionat, per a alguns, amb els llums de taula Zeleste i Babel, dos dissenys en els quals va intervenir decisivament, fets amb alabastre, amb una claror tenyida d’ombres. I moltes també evocaran Jové a partir de les cobertes que va fer per a l’editorial Anagrama (Las portadas de Àngel Jové, 1999), allà on segons l’artista i amic Antoni Llena es pot anar a buscar "la seva millor pintura". Més que dissenys per a llibres són peces úniques, fetes amb voluntat de permanència i alenada poètica.
Jové, nascut a Lleida, que va morir a Girona ara fa poc més de dos anys, és molt més que tot això. La comprovació és al Museu Tàpies, en una retrospectiva comissariada per Maria Josep Balsach –De intactu– que és un autèntic redescobriment de la figura de l’artista, "un cristall de múltiples cares". Com diu Balsach, "pintura, escultura, art pop, art conceptual, manipulació d’imatges fotogràfiques, polaroids, objectes povera, vitralls, cinema experimental, disseny, performance, instal·lacions, serialisme, imatges del buit radical".
És difícil resumir el que aquesta mostra representa. En tot cas, t’estaborneix, et fascina, et convida a entrar en un territori no gens amable, dur i ressec, fet de fantasmagories que recorden passats obscurs, negrors on refulgeixen els objectes que van ser i s’han esvaït, els paisatges indòmits que són reflex d’una ànima sofrent.
Per al seu amic Carles Hac Mor, Jové va ser "circumspecció exaltada i lirisme arcaic", l’inalterable desig de la creació, aquí tot just percebuda en la seva magnitud. Com escrivia Eugenio Montale, citat per Balsach, "la poesia és una qüestió de memòria i dolor". Jové, lector d’Eliot, va saber que "ser conscient és no estar dins el temps", però que és només en el temps on els moments poden ser recordats, "implicats en el passat i el futur". Jové és tot això. I més. Vagin al Museu Tàpies. En sortiran transformats, devorats per la melancolia d’una mirada que crema, implicada en un món inquietant i invisible.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
