Alguna cosa falla al món
Després que un tutorial d’internet m’ajudés a arreglar un problema del rentaplats, em vaig animar i vaig escriure: "Sentit de la vida, tutorial pas a pas". Ho vaig fer una mica de broma, però em van respondre seriosament. Vaig descobrir vídeos en què algú sosté filosòficament una tassa de cafè mentre assenyala amb el dit una fletxa vermella que apunta al seu propi cap. "Queda’t fins al final", adverteix el títol, com si el sentit de la vida fos un sorteig i ens haguéssim d’esperar a l’últim minut per saber si ens ha tocat. Hi ha els tutorials exprés, de menys d’un quart d’hora, pensats per a persones a qui la troballa del sentit els corre una pressa enorme. "Tres claus per trobar el teu propòsit (la número dos et sorprendrà)". Un els segueix amb disciplina: es compra una llibreta, escriu "els meus valors" a la primera pàgina i, al cap de dos dies, descobreix que els seus valors han canviat perquè ha vist un altre vídeo més ben editat. El sentit de la vida competeix amb la qualitat de la imatge.
Després hi ha els tutorials llargs, gairebé litúrgics, que exigeixen una estoreta, una espelma aromàtica i un pagament mensual. Aquí el sentit apareix com una subscripció prèmium: si no pagues, te’n mostren una versió reduïda, amb anuncis. "Respira, sent, connecta", diu una veu suau. Un respira, sent i connecta sense trobar el sentit.
Hi ha finalment els tutorials científics, que prometen exactitud, precisió, rigor (fins i tot rigor mortis). "La neurociència n’explica el propòsit". Apareixen gràfics, sinapsis, àrees del cervell il·luminades com els barris d’una ciutat. El sentit de la vida es localitza en algun punt entre el lòbul frontal i la llista de reproducció. Tranquil·litza: si el sentit és al cervell, potser n’hi ha prou amb actualitzar el sistema operatiu. Cap d’aquests tutorials contempla la possibilitat que el problema no sigui la falta de sentit, sinó el seu excés. Com si el món estigués ple de significats i la nostra tasca consistís no a trobar-ne un, sinó a rebutjar els que sobren. L’existencialisme hauria sigut impossible en els nostres dies. L’increïble és que la gent continuï suïcidant-se. Alguna cosa falla.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
