Morir a l’estiu

Sempre segons les últimes estadístiques, es dedueix que l’estiu no compleix les expectatives carnals i que és en les fredes nits d’hivern, entre el desembre i el gener, al caliu dels edredons de ploma d’oca, quan creix el vincle, entre llums de Nadal, sortides interminables als centres comercials, programes de cuina i pair el tortell.

Alguns naixem a la tardor i d’altres moren a la tardor. La tardor és l’època que t’encabrona el Nadal per a tota la vida si perds un ésser estimat, però contra tot pronòstic, i tornant a l’INE, és entre el juny i el setembre quan més la dinyem. 120.000 persones van morir durant aquest període a Espanya, més que en cap altra època de l’any.

L’INE et descobreix de vegades curiositats que no t’esperes, com que l’estiu del 2022 va ser l’època més mortal des de 1941. La ressaca de la covid, les onades de calor, a saber; o si fem cas de les dades un costum espanyol és morir en temporada estival. En el cas dels nord-americans, verbigràcia, el gener és el mes més mortífer. Allà tenen les seves coses.

La llar virtual del jubilat

Per oblidar-me una estona que al carrer cauen 38 graus a plom i l’asfalt crema com si això fos la capital d’Arizona, entro una estona a Facebook i sembla un tanatori. Un amic, un familiar, un ex, i desenes de DEP i ‘que la terra et sigui lleu’ en el metavers de Zuckerberg. Ja no hi ha joves en aquesta xarxa, han emigrat a altres llars on es dona menys el condol i la vida és un idil·li amb un mateix, com Instagram o TikTok.

Facebook representa la llar virtual del jubilat. Qui més qui menys, en aquesta xarxa social estem demanant pista a l’altre barri. No hi ha dia que no s’acomiadi algú amb salves 2.0. Sorprèn l’edat dels recordats perquè molts tenien un temps indefinit entre els 55 i els 65. Indefinit perquè tan aviat vas un cap de setmana a un festival de tres dies que et sorprèn la setmana següent un atac al cor.

Morir a l’estiu és el súmmum de la injustícia perquè s’acaben de cop totes les expectatives posades en els mesos de juliol i agost; morir sense saber com acabaran Íñigo i Tamara; morir amb el dubte de si al final vindrà Mbappé o què passarà el 23J; marxar a l’altre barri havent deixat a mitges la teva sèrie preferida. I el pitjor, com llegeixo en alguns murs, deixar aquesta vida acabat d’entrar en la jubilació i cobrar per fi una pensió que molts asseguraven que no hi hauria diners. Aquest adeu sobtat, mentre dediques una botifarra a la vida laboral, se situa dalt de tot de qualsevol piràmide de la crueltat.

Vuit dies sobre la pala del timó

No tot és mortal a l’estiu, tret de les onades de calor i la campanya electoral, els ‘fact-checking’ del debat i la matraca amb els fitxatges. Hi ha una història amb final encara incert que fa esgarrifar, la d’aquests dos homes de 18 i 22 anys que van viatjar durant vuit dies i vuit nits sobre la pala del timó d’un barco procedent de Nigèria fins al port de Las Palmas.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Segons la notícia, «després de passar la nit en observació, van ser donats d’alta [l’endemà] i s’ha tramitat la seva entrega als responsables del portacontenidors, que tenen l’obligació de tornar-los a rebre bord». Res per aquí, res per allà. Com qui torna al mar un peix podrit. Vuit dies i vuit nits, imagino que sense gairebé dormir, sense res per menjar, sense gairebé beure. Ho fan un parell d’occidentals en un programa de telerealitat i ja tenim ‘trending topic’.

Però la mort, fins i tot a l’estiu, és capritxosa de vegades. Si decideix que no és l’hora és que no és l’hora, com no ho era per aquests dos nois. Pel que sembla, no era aquest del 2023 l’estiu tràgic dels dos polissons. Segur que ho tornaran a intentar, dubto que a sobre del timó d’un barco, i tindran una vida a Occident lluny de la misèria. El súmmum de la seva desgràcia seria morir en ple juliol d’un cop de calor o al poc temps de començar a cobrar la pensió. L’estiu letal els ha donat una altra oportunitat. L’excepció de la regla també forma part de l’estadística.