Diàleg Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La Catalunya desinflamada
El PSC guanyarà de llarg les eleccions i la suma dels diputats socialistes i populars, que també pugen, superaria la meitat dels 48 que Catalunya envia a Madrid
El PP continua primer a totes les enquestes (inclosa la del CIS), però el futur Govern està una mica més en l’aire. El PP no és a prop de la majoria absoluta i en els ‘trackings’ de la premsa no sempre arriba amb Vox als 176 escons. Ho fa en el de l’‘ABC’, on el total de la dreta suma 183 diputats (152 del PP més 31 de Vox), però no en el d’‘El País’, on els 127 de Feijóo més els 42 d’Abascal es queden en 169. A 7 de la majoria.
Però fins i tot a ‘El País’ la suma de l’esquerra (PSOE i Sumar) no supera els 150 escons, amb la qual cosa Sánchez tindria gairebé impossible ser investit. Així, l’alternativa sembla ser un Govern del PP més Vox, o avalat per Vox, o un bloqueig que podria tornar a portar, com el 2015 i el 2019, a la repetició electoral. I divendres Vox, en el que sembla un ‘pressing’ a Feijóo per entrar en el govern de Múrcia, va votar amb l’esquerra i va impedir l’elecció de Fernando López Miras. ¿Es podria repetir una cosa així a Madrid? ¿I fins al final?
A Catalunya les coses són –com és habitual– molt diferents, però aquesta vegada perquè la política de diàleg i desinflamació –el punt clau de la qual van ser els indults als condemnats pel referèndum del 2017– ha donat resultats. El PSC ja va guanyar, per poc, les eleccions catalanes del 2021 i ara és peça clau al Parlament perquè sobrevisqui el govern minoritari d’ERC. Acaba de guanyar amb més claredat les municipals i, tot i que per carambola i amb suport del PP, ha aconseguit l’alcaldia de Barcelona. I l’enquesta del CEO de la Generalitat diu que en les eleccions del 23J augmentarà entre 4 i 6 (fins a 16 o 18) els seus diputats a Madrid.
Però no és només el PSC, el PP també pot arribar a 8 diputats (sis més que ara) amb la qual cosa els diputats dels dos grans partits estatals passarien de 14 a 26. Més de la meitat dels 48 que Catalunya envia al Congrés dels Diputats. Per contra, sempre segons el CEO, els diputats independentistes baixarien de 23 (13 d’ERC, 8 de Junts i 2 de les CUP) a una forquilla d’entre 21 i 15. És un tomb que confirma la caiguda del vot nacionalista que passa del 42,9% del 2019 a un màxim del 39% i a un mínim del 31%.
Les raons principals del descens del vot sobiranista són tres. Una, el fracàs de la DUI (declaració unilateral d’independència) del 2017 després de l’aplicació del 155. Això ja era realitat el 2019. Dues, la política de desinflamació del govern Sánchez amb el suport clau sobre el terreny del PSC de Salvador Illa. I, tres, el cisma independentista amb la ruptura l’octubre passat del govern de coalició entre ERC i Junts.
Afegim-hi que ERC ha tingut un seriós contratemps en les municipals. I que Junts, que a Barcelona va tenir èxit a l’aconseguir que la llista Trias (una barreja de la CDC clàssica i d’un Junts semiocult) fos la més votada, ha acabat en sonor fracàs quan ha sigut el socialista Collboni (amb 10 regidors davant els 11 de Trias) el que ha aconseguit l’alcaldia. La raó és que Trias (i Puigdemont), eufòrics per la victòria, no es van adonar que amb el pacte amb ERC tenien només 17 regidors quan la majoria és de 21. I ara hi ha molt independentista desmobilitzat i alguns sectors fins i tot prediquen l’abstenció.
La política de diàleg i desinflamació –una altra cosa és l’estrany canvi últim dels delictes de sedició i malversació que no ha tingut cap efecte– ha relaxat el clima polític català. L’independentisme continua fort –i seria un greu error infravalorar-lo–, però ja no pot afirmar que representa «la nova centralitat catalana».
Notícies relacionadesI és possible, i desitjable, que així com amb el 155 Rajoy i Sánchez van anar junts, una victòria del PP el 23J no impliqués el final del diàleg. ¿Pot passar? El mateix Feijóo va declarar divendres a EL PERIÓDICO: «No tinc interès a anar contra la taula de diàleg si...». I la taula ha sigut una de les bèsties negres del PP tota la legislatura.
Però un partit de govern competent ha d’ajustar posicions. Feijóo ho ha fet, en pocs dies, amb la reforma laboral –el PP va votar-hi en contra malgrat estar pactada amb la CEOE– i amb més cautela amb la taula de diàleg. Potser el gran escull per sintonitzar amb la realitat catalana d’avui seria la dependència de Vox.
