Mirada alternativa Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Són francesos?
Els crits d’«Allahu Akbar», els crits en contra de França, els crits contra la democràcia... No són lemes de la joventut, sinó un esquema mental minuciosament treballat durant dècades
La correcció política ha passat, de ser una pedagogia de la tolerància, a ser una llosa que cau damunt de la llibertat de pensament i d’opinió. És una xacra que distorsiona la lent amb què mirem la realitat, i també en distorsiona la informació. Es mesuren les paraules, els conceptes, es suavitzen les dades, tot sembla útil per tal de no vulnerar els cànons que la censura del políticament correcte ha imposat. M’ho deia en José Luís Martín, en la presentació, al Pentàgon de 8tv, del llibre ‘Desmemorias de una revista satírica’, sobre El Jueves: «Avui pots fer una portada enfotent-te del rei, però no pots mofar-te d’un homosexual». I afegia que s’abusa tant de la correcció política, que està destruint la irreverència de l’humor i la seva llibertat creativa. De fet, això explicaria el nou fenomen de l’èxit de l’humor francès vinculat a l’extrema dreta: en no tenir cap límit en la correcció política, esdevé l’humor més corrosiu de tots.
I si aquest fenomen comença a passar en l’humor, és evident que passa des de fa molt de temps en el debat públic. Mentre tota l’opinió democràtica aplica fins al paroxisme la correcció política, l’extrema dreta es llença de cap a rebentar-la, i pel camí connecta amb molta població que es queda sense referents per entendre la realitat que viu. Aquest és el nucli del problema: entre la permanent censura de la correcció política i la negació completa de tota ella, no hi ha un espai intermedi on poder plantejar una mirada alternativa. I aquells que gosen plantejar-la són immediatament castigats per la santa inquisició del progressisme, guardià permanent del sant grial de la correcció política. Hom parla de la immigració com un problema complex, i zas, se’l titlla de xenòfob; parla del problema de l’integrisme islàmic, o de la misogínia que sacseja les comunitats musulmanes, i li cau l’acusació d'islamòfob; i si planteja les dues qüestions de manera problemàtica, se’l titlla de feixista. Terme, per cert, que la progressia blanqueja brutalment, de tant que n’abusa. El llistat és llarg: els que critiquen la pujada d’impostos són capitalistes descarnats; els que parlen bé del cristianisme són un estol de reaccionaris, hereus directes de les croades medievals; si no compren al complet la llei trans, són uns transfòbics, etc.
Entretots
Aquesta censura permanent del pensament afecta seriosament la informació periodística, molt sensible a no desviar-se del camí políticament correcte. Poso l’exemple de la qüestió islàmica, el debat sobre la qual està dominat pels gurus de la progressia, que imposen la concepció multicultural com un dogma de fe que enterra qualsevol crítica. L’altre dia en va donar un bon exemple el diputat Wagensberg al Parlament que va banalitzar el problema del salafisme islàmic a Catalunya d’una manera tan frívola i il·lusa, que s’entén perfectament perquè Silvia Orriols connecta millor que ell amb les preocupacions de la gent. A banda de no saber de què parlava, va reduir al no-res un fenomen ideològic que mou milions de finançament, que impregna la majoria de mesquites europees i que s’està convertint en el principal problema democràtic de tot Europa.
El salafisme és una ideologia misògina, antidemocràtica, racista i homòfoba, té recursos econòmics il·limitats i combat les lleis democràtiques amb subtil intel·ligència, allà on hi ha democràcies. Que a Catalunya, per exemple, es permeti el topless i alhora es consideri normal fer servir la terrorífica peça del burquini, una autèntica presó tèxtil per a les dones, és l’exemple més surrealista del merder mental de tots aquests. Però lluny d’obrir en canal el debat, s’amaga sota runes de bonisme ingenu. L’exemple és França: per què, en parlar de les revoltes, no es diu res de la qüestió islàmica, que està en el centre del fenomen. Els crits d’«Allahu Akbar», els crits en contra de França, els crits contra la democràcia... no són lemes de jovenalla, sinó un esquema mental minuciosament treballat durant dècades. Passa a França i passarà aquí perquè la correcció política fa dues coses que són letals: una, minimitza la ideologia islamista, de tall totalitari; i dues, abandona les comunitats als líders salafistes, sota l’empara de la multiculturalitat. Error sobre error, i van per bingo.