Mobilitat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Manual del bon lladre de bicicletes
Anar amb bici vestit de carrer és com trasbalsar un pernil ibèric amb gel·laba, un està proclamant a crits la seva condició de lladregot
Els lladres no es preparen com abans, la desídia a l'hora d'exercir qualsevol professió arriba ja a la delinqüència, ningú recorda Jordi Pujol i el seu «La feina ben feta no té fronteres», si bé ell es referia a la frontera andorrana. Fa pocs dies a Girona, la meva ciutat, un lladre de bicicletes va ser enxampat in fraganti, és a dir amb les mans al manillar, per la policia. El pispa fugia muntat amb la bici que acabava de robar, i –segons es va publicar a la premsa– els agents van sospitar d'ell perquè duia roba de carrer.
Entretots
A qui se li acut. Qualsevol manual d’assaltador ensenya que per robar bicicletes i no despertar sospites avui dia, un ha de portar culots, mallot i vambes professionals, com més cares millor, i bidons amb beguda isotònica, casc i un rellotge que indiqui les pulsacions i la distància recorreguda. És a dir, un s’ha de disfressar de ciclista professional, com fa tothom l'endemà de comprar-se la bicicleta que ronda els 2.000 euros. Anar amb bicicleta vestit de carrer és com trasbalsar un pernil ibèric amb gel·laba, un està proclamant a crits la seva condició de lladre.
Oblidin el lladre de bicicletes de Vittorio de Sica, aquell era un pelacanyes i eren altres temps. Avui, a més de vestir de coloraines com els ciclistes urbans, el bon lladre ha de procurar no aturar-se a cap semàfor en vermell ni senyal de stop, pedalar a tot drap per les zones de vianants i, en les poques ocasions que circuli per la calçada, fer-ho sempre en direcció prohibida. Per descomptat, no utilitzar mai cap carril bici dels que tants diners i embussos ens costen. Només així podrà burlar els agents de l'ordre, que el prendran per un autèntic ciclista. Un ciclista seguint una sola norma de circulació és un element sospitós que s’ha d’identificar, això ho ensenyen al primer curs de l'escola de policia.
- Charlie Bravo, acabo de veure un ciclista cedint el pas als vianants en un pas de zebra.
- ¡Que no s'escapi aquest xoriço!
El lladre de bicicletes és el depredador natural del turista amb bicicleta, espècie invasora que ja s'ha convertit en una plaga, almenys a Girona. No només cal protegir-lo sinó que cal ensinistrar-lo perquè compleixi la seva funció predadora en el cicle natural.
Una altra cosa és l'objecte del robatori, aquí hem de ser comprensius. ¿Què pot robar ningú a Girona, si no és una bicicleta? En els bons temps, un podia robar joieries, bancs, carteres o el moneder d’una iaia. Si avui es roben bicicletes és perquè no hi ha cap altra opció, és l'única cosa que hi ha al carrer, ja els agradaria als lladregots diversificar una mica.
Notícies relacionadesNo sé com serà en altres llocs, però al centre de Girona un només veu ciclistes, botigues per a ciclistes i bars per a ciclistes, aquests últims es distingeixen dels altres pels preus. On abans hi havia una taverna de barri, avui apareix un bar per a ciclistes, amb les seves potingues, infusions, proteïnes i llet sense lactosa.
Temo anar qualsevol dia al bar Cuéllar i trobar-lo convertit en un ciclobar –o com es diguin–, amb els parroquians prenent poliol de gingebre en lloc de quintos. Una vegada ja van intentar comprar-lo uns xinesos, però van tenir la mala sort de fer-li l'oferta a l'amo, Antonio Cuéllar, i la seva resposta els va convèncer d’arrencar a córrer i no parar fins a la Gran Muralla. Espero la mateixa fermesa quan es produeixi una opa ciclista.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
