El món no és posmodern

Rússia entra en fase d’Estat fallit, amb un exèrcit predisposat al millor postor. Qui té el maletí nuclear a Moscou? Amb la presumpta marxa de Prigojin i el mercadeig bielorús, la feudalització del postcomunisme supera les novel·les satíriques russes.

El llestíssim Prigojin va complir la sentència com a delinqüent comú, es va posar a vendre hamburgueses i va acabar com a oligarca del putinisme. El tenim a YouTube, servint el dinar a Putin, amb la pompa sol·lícita del cuiner de Talleyrand. A grans amistats, grans traïcions. Són dos mestres de l’engany. Amb la fortuna feta com a proveïdor de l’Exèrcit rus, va organitzar la tropa mercenària Wagner. Va intervenir a Síria i Líbia, a tota Àfrica, abans d’ocupar-se d’Ucraïna. Ara qui sap què farà, substituir Lukaixenko a Bielorússia o, fins i tot, Putin. No li falten competidors amb llicència per a matar.

Periòdicament parlem d’un nou ordre mundial, fins que es constata un altre desordre. És possible que una Rússia políticament esquerdada sigui encara més incòmoda per a Occident que un Kremlin estable i fort. Això contradiu la tesi dun món posmodern, poshistòric, ‘soft’ i més domesticable que mai, enfront de la realitat d’un ordre mundial despullat.

Ara fa 75 anys del pont aeri sobre Berlín, el 1948. A què ve recordar aquestes coses? Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya era una ruïna fumejant, dividida en zones ocupades per la Gran Bretanya, França i els Estats Units. I la Unió Soviètica. Stalin va suposar que impedir el subministrament d’aliments al Berlín oest bloquejaria la consolidació d’una Alemanya occidental. Entre els enderrocs de la Segona Guerra Mundial es projectaven les ombres de la guerra freda, de la mateixa manera que a conseqüència de la Primera Guerra Mundial havia arribat la segona.

Pont aeri de Berlín

Per a qui cregui que la llibertat és el millor hàbitat per a les nacions, el pont aeri de Berlín és una pàgina admirable. Literalment, Stalin va deixar Berlín a les fosques i en va bloquejar tots els accessos. Aleshores, els aliats van prendre la decisió d’enviar queviures i carbó des dels aeroports pròxims que controlaven: 6.000 tones cada dia. Va durar gairebé un any. La logística va ser exemplar i els berlinesos bloquejats ho van agrair. Van decidir votar amb els peus i anar-se’n a la zona occidental. Una nit del 1961 va aparèixer el mur de Berlín, fins al 1989.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Entre aquella Alemanya amb els jerarques nazis a la banqueta de Nuremberg i l’Alemanya d’avui, la transició va ser prodigiosa. Als manuals d’història hi ha capítols per a tot: uns van cap endavant; d’altres són involutius. Per a Rússia, el postotalitarisme ha estat el gran parany. Com va dir Huntington, l’error va ser pensar que la caiguda del comunisme comportava la universalització de la democràcia liberal. Tant en els encerts com en les tragèdies, la història del món no és posmoderna.

No fa falta anar a Corea per a saber que el nord –el model propugnat per Prigojin– és la misèria, i el sud, la prosperitat, però a la vegada la Xina de Xi Jinping creu tenir la manera de créixer econòmicament sense llibertat política, sense urnes. És més, sembla sentir-se menys incòmode en un món desordenat on pugui afermar-se hegemònicament. Si la Rússia de Putin és el carreró del darrere, el pont aeri del 1948 va ser una victòria de la llibertat.