Sarkozy entrai Uribe surt

Mentrestant, Donald Trump combina les ocurrències nefastes amb els encerts inesperats, fins al punt d’enderrocar l’ala est de la Casa Blanca per construir-hi una sala de ball. El 1814 la Casa Blanca va haver de ser reconstruïda després que les tropes britàniques la incendiessin. Al Capitoli, l’assalt dels vikings trumpistes va ser el 2021. Alhora seguim amb el regateig telefònic entre Putin i Trump, amb Ucraïna d’oient.

A la Unió Europea semblen anar a l’alça el president de Finlàndia i la primera ministra italiana, però el descrèdit de la política i el desgast afecten la majoria de governants. Emmanuel Macron o Pedro Sánchez –per exemple– ara cotitzen molt a la baixa. El seu paisatge immediat és de descontentament social, pèrdua de credibilitat i recel inversor. En un altre rang, Ursula von der Leyen sembla a punt de perdre peu, absorta en el laberint bizantí del sistema institucional europeu.

Entre la inestabilitat i el col·lapse, els governs trontollen, reaccionant amb cortines de fum i la nova demagògia digital, com es constata quan un ministre de Transports –a qui es considera possible successor de Sánchez– simula resoldre el desperfecte dels trens de Rodalies fent tuits contra la dreta malvada i sempre franquista. Els que estudien els cicles històrics ens diuen que a la societat occidental hi tenen un rol recurrent les onades d’inestabilitat política que deslegitimen l’Estat, de manera que perd capacitat de mantenir l’ordre i la seguretat.

Estem en una altra rebel·lió de masses, agitades no per revolucions a l’assalt dels carrers, sinó per noves cares que es passegen per YouTube recol·lectant milions de visites. Noves generacions de líders van abaixant el nivell d’exigència, unint la immaduresa i el narcisisme, defensant polítiques del tot o res, mentre l’estat del benestar i els sistemes educatius necessiten dosis reformistes amb urgència. Qui guanya i qui perd? Si creiem en el bé comú, hi perdem tots.

Notícies relacionades

Dietari d’un català orfe

Rics i la taxa sobre el patrimoni

És il·lustratiu que Ada Colau, exalcaldessa de Barcelona, hagi cregut que navegar a vela davant de les platges de Gaza podia reciclar-la políticament. Vet aquí un altre videojoc de l’antifeixisme, amb caire antisemita. Això corrobora fins a quin punt la política del progressisme ha contribuït a la crisi d’autoritat.

Gran duquessa del columnisme dels EUA, Peggy Noonan veu solapaments perniciosos en el vell sistema de divisió de poders i sospita que les imatges de la demolició de l’ala est de la Casa Blanca puguin ser una metàfora de la idea que la Història -la Història amb majúscula- també pot ser duta a la desaparició. El 2025 era l’any en què la memòria històrica eliminaria Franco. En realitat, és l’any de Koldo, Ábalos i Santos Cerdán.