'Hic et nunc'

Tots ho hem fet i tots (o molts de nosaltres) ho seguirem fent. Justament per evitar que aquella memòria dels moments es marceixi, per redescobrir-los amb enyorança un dia qualsevol (quan es desperta una alarma que fa que els evoquem), per ensenyar-los als amics, per glorificar l’instant i deixar constància del "jo hi era".

L’ús dels mòbils forma part indestriable de l’experiència, per una raó o per una altra, i fins i tot s’aprofita la circumstància per decorar l’amfiteatre, per fer-lo lluir amb les llumenetes de la llanterna. ¿Ens pot molestar? I tant. ¿Ens passa desapercebut després d’haver assumit que no hi ha res a fer i que tothom ho fa? També. ¿Encara quedem astorats quan veiem imatges com aquell partit de bàsquet en el qual, davant la cistella històrica, només un home mira la jugada a ull nu mentre tot el pavelló la fotografia o la grava? Molt probablement.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I ara arriba Bob Dylan i prohibeix els aparells. I proposa, al Liceu, un ambient íntim i enfosquit, penombrós i suggeridor. I, per aconseguir-ho, posa en pràctica un sistema sofisticat (la bossa magnetitzada, amb el mòbil a dins, enclaustrat i inactiu durant dues hores) per evitar temptacions. No n’hi havia prou a demanar que ningú el fes servir. Calia contractar una empresa, especialitzada en aquests afers de dissuasió, perquè anul·lés la possibilitat d’una gravació clandestina, d’una foto caçada al vol amb Dylan al fons, potser una ‘selfie’ que remarqués la presència (‘hic et nunc’) del propietari del mòbil en aquell precís moment, en aquella hora exacta.

Qui hagi volgut atresorar la memòria del cantant i la pròpia memòria del concert, s’haurà hagut de conformar amb una foto davant les portes de Plensa, a la sortida.