Uns nois de Mollet

Notícies relacionades

Molt monàrquic i molt d’esquerres

La mort de la Noelia

Montserrat Tura ha escrit aquest llibre per tal d’humanitzar la seva memòria. No només per dignificar-la, sinó per constatar que no van ser uns números, sinó persones que van patir penalitats i tortures, odi i inanició. Persones que tenien una família, una possibilitat de ser feliços i que, empesos a l’exili, després d’haver lluitat en una guerra (i haver-la perdut), van recórrer milers de quilòmetres de penúries i humiliacions, des d’Argelers o Sant Cebrià o Lo Vernet, als Pirineus, fins a Arnèke, a prop de Dunkerke, o a l’Alsàcia, fins que van ser detinguts pels nazis.

Aquest és un llibre que explica cinc històries, a partir dels records i de les cartes que van enviar a casa. En una d’aquestes missives, l’última, datada el 1940, el jove Joan Tura (oncle de la Montserrat) demana, en castellà, per raons òbvies, que "me mandéis cartas para recibir cosas vuestras; poned dentro del sobre algo que huela a casa, nuestra casa". Aleshores, encara tenien un bri d’esperança, tot i les calamitats, tot i el cansament i la tristesa, encastats a la pell. Després, com diu l’autora, el sol definitivament es va pondre, es va diluir en l’horror. "No trobaràs mai un argument per no deixar de fer el que calgui perquè el món sigui millor", afegeix Montserrat Tura. En queda la memòria, d’aquells nois de Mollet, i l’avís per a navegants.