Ous remenats
Al llarg de més de cinquanta anys, un meu amic va organitzar, cada Nadal, un sopar. És un cuiner expert i dedicava a aquest àpat tota la seva saviesa culinària, atent també a les novetats del mercat. Un altre amic, poeta i artista, il·lustrava els menús amb una cal·ligrafia personal i delicada i amb un dibuix original i personalitzat que feia referència a les menges de la taula o que es basava en pretextos florals o arborícoles. Era tan preciosa, la combinació de la lletra, el color i la música de l’esdeveniment, que se’n va fer una exposició a la Llibreria 22, de Girona, i al Motel Empordà, de Figueres. A part de la bondat del menjar, la memòria d’aquells àpats, amb el pas dels anys, també servia com a material d’estudi sociològic. Una de les coses que impressionaven més (pendent com estava el cuiner tant de la tradició com de la modernitat) era comprovar com hi havia preparacions que aleshores eren una exquisidesa deli i que ara romanen al calaix de les velles glòries. Penso, per exemple, en un còctel de gambes (diria que avui només en trobes als restaurants xinesos) o en unes exòtiques endívies al rocafort que avui semblen no pas d’un altre segle, sinó d’una altra era geològica.
Aquestes endívies, com els kiwis o els alvocats, van ser una de les novetats de l’Alimentaria de fa cinquanta anys. Ho explica molt bé el reportatge interactiu d’EL PERIODICO en commemoració de l’efemèride de la coneguda fira d’alimentació, que és alhora un punt de trobada empresarial de primer ordre i una enciclopèdia dels usos i costums del país al llarg de mig segle. Hem passat de les endívies a l’enciam en una bossa, als anomenats "superaliments" i a coses tan estrambòtiques com el "cafè funcional" (amb fongs) o els adaptògens, substàncies que reforcen l’organisme i lluiten contra l’estrès, la gasosa prebiòtica o els còctels sense alcohol que ja venen preparats en una llauna. Les patates fregides que no són patates, sinó xips fetes amb la clara de l’ou, o aquest fuet recobert d’or comestible de 24 quirats, que no saps si menjar-te’l o tancar-lo a la caixa forta.
Un dels grans debats d’avui és el dels plats precuinats, de quarta o cinquena gamma, llestos per escalfar i menjar. Diuen que d’aquí a vint-i-cinc anys ja no hi haurà cuines a les cases, que aquesta "cuina de conveniència" (tenir-ho tot preparat, sense feina) engolirà la cuina de convivència, allà on el menjar té sentit cultural més enllà de la supervivència. Un dels casos més extrems és el de la marca Egg ¡Boom!, que proposa una bossa d’ous remenats a la qual s’hi afegeix aigua, es remena i es col·loca al microones. En noranta segons, diuen, ja tens els ous remenats a punt de menjar. Ho he calculat a casa. En la feinada de posar oli a la paella, esperar que s’escalfi, treure els ous de la ouera, batre’ls, amb una punta de sal, abocar-los a la paella, fer servir l’espàtula per aconseguir la pasterada informe que els identifica com a remenats i dipositar-los en un plat, hi he esmerçat exactament un minut i vint segons. És a dir, boom.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
