Productivitat i benestar
Espanya s’enfronta en els pròxims anys a un repte de gran abast vinculat a l’evolució de la seva economia i la seva demografia, en el qual l’augment de la productivitat serà determinant per sostenir el creixement i compartir la prosperitat.
El punt de partida, no obstant, no és favorable. Durant dècades, la productivitat espanyola ha avançat per sota de la mitjana europea (un 0,6% davant l’1,1%), una cosa que ha quedat dissimulada per un increment de l’IPC impulsat en gran part per l’augment de la població via immigració, com a conseqüència d’un model llastat per debilitats persistents, entre les quals el pes de sectors de baix valor afegit com el turisme, el predomini de microempreses, una inversió poc productiva, visible en la bombolla immobiliària, i una elevada temporalitat que ha limitat el desenvolupament del capital humà. Per això l’economia ha generat ocupació, però sense la mateixa eficiència, cosa que es tradueix en menys competitivitat, salaris més continguts i una menor capacitat recaptatòria per sostenir els serveis públics.
A aquest diagnòstic s’hi afegeix el factor demogràfic, ja que la jubilació massiva dels baby-boomers obligarà pròximament a sostenir nivells similars –si no més elevats– de producció i despesa amb menys treballadors. Sense prou marge per augmentar la població activa, l’única via possible és la millora de la productivitat. Altrament, l’ajust arribarà en forma de menor creixement, tensions fiscals o deteriorament dels serveis associats al benestar.
En els últims anys, no obstant, s’han produït alguns canvis. Després de la pandèmia, la productivitat ha despuntat fins a taxes pròximes a l’1% anual. Hi han contribuït una reforma laboral que ha reduït la temporalitat, els fons europeus i una ocupació de més qualificació. També s’aprecia un lleu canvi en el teixit empresarial, amb companyies de més mida i més orientades al valor afegit. Són avanços rellevants, tot i que encara fràgils i desiguals entre sectors productius.
Persisteixen, però, debilitats estructurals com la baixa inversió en R+D, la fragmentació empresarial o l’excés de burocràcia, a què s’afegeix el desafiament de la intel·ligència artificial, amb un potencial elevat però encara limitat en la seva aplicació per factors organitzatius i culturals. S’hi suma, a més, el risc que les millores de productivitat no es reflecteixin en els salaris, amb possibles efectes sobre la cohesió social.
Espanya compta amb oportunitats com els fons europeus, la digitalització o la transició energètica, tot i que el seu aprofitament dependrà de la capacitat per reorientar el model productiu i millorar l’eficiència de manera transversal. Per aconseguir-ho, els especialistes coincideixen en la necessitat de reforçar la inversió pública i la seva qualitat, reduir les traves administratives i apostar de manera decidida pel capital humà, a més d’adaptar l’organització de les empreses per integrar la tecnologia de manera efectiva.
Per tot això, la productivitat no és només un assumpte econòmic, sinó una qüestió que exigeix una decisió col·lectiva que Espanya no pot eludir, perquè augmentar la seva capacitat de produir més i millor amb menys treballadors és clau per sostenir l’Estat del benestar i evitar ajustos que, d’una altra manera, acabarien afectant la qualitat de vida i la cohesió social.
