Whisky, pòquer i exclusives

Ella marxa a Moscou amb l’amiga i veuran la tomba de Lenin a la plaça Roja. Úbeda, de veritat: això és rigorosament cert. Són a la cua i hi ha un oncle davant, amb un abric de pell i un gorro rus, i li diu l’amiga: «Aquest és el Felipe». «¿Com ha de ser el, si és a París?». «¡Cony, que aquest és el Felipe!». Felipe estava amb una rossa impressionant. S’acosta la dona de Felipe Mellizo a, efectivament, Felipe Mellizo, i es torna boja: «¿Felipe?». Resposta de Felipe Mellizo: «‘Otxitxoniaodoznia...’». ¡Es va fer passar per rus! Mentrestant, la seva dona: «¡Fill de puta! ¿Com em fas això?». I l’altre, insistint: «‘Otxitxoniaodoznia’». I el tio, fent-se l’indignat, se’n va. «Li va costar el matrimoni, és clar».

Per boca dels professionals que ho van fer possible (José María García, Raúl Cancio, Raúl del Pozo, Rosa Villacastín, Julia Navarro, Pérez-Reverte...), Fernández Úbeda se serveix dels avatars d’una capçalera històrica per descriure una manera de fer periodisme, ni millor ni pitjor que l’actual, tot i que sí escrupolosament antagònica. I dic bé ‘avatars’.

El diari va arribar a tirar 251.000 exemplars, sortia a exclusiva diària amb textos d’una gran qualitat informativa i literària, i tot això, malgrat la inestabilitat laboral en què es treballava en aquella casa, els mètodes qüestionables per aconseguir la notícia, la guerra per la primícia entre companys (‘guerra’, literalment), sotmès tot a la lupa dels censors en un mitjà dels sindicats verticals del franquisme, enorme desafiament en una redacció amb uns periodistes que eren afins (quan no militants) al PCE, el PTE, CCOO o la UGT, com també a Fuerza Nueva i la Falange. Siguin periodistes o no, els animo que llegeixin Úbeda si volen saber com es movia la gent en la professió en els últims anys de la dictadura. El llibre és una delícia.

Portar la notícia, publicar-la abans que la competència i explicar-la de la millor manera possible. L’essència de l’ofici continua sent la mateixa. La diferència entre això d’avui i el que es coïa en les redaccions com la de ‘Pueblo’ i moltes altres està en el suport i el perfil dels professionals. Jo he vist companys prendre-li el paquet de tabac a l’entrevistat, beure’s el seu whisky (a ‘Pueblo’ no feia falta, tenia la seva pròpia whiskeria i es feien timbes de pòquer i de mus que s’acabaven quan clarejava) i continuar amb la mirada el vol d’una màquina d’escriure rumb al cap d’un redactor, i tot i que entra dins el possible –i del més que probable– trobar avui avui anècdotes com la de Felipe Mellizo, l’ofici progressa adequadament i té bona salut. Als descreguts els recomano tirar de memòria històrica o llegir ‘Nido de piratas’. I comparar.

Tom Wolfe i Talese

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

Cosa que no és obstacle perquè entre els milers de terabytes d’informació que som capaços de deglutir diàriament, qualsevol amb un telèfon, un compte a Twitter i dos comentaris en un diari cregui ser el seu propi CEO, generador d’opinió al mateix temps i fins i tot respectable i fiable comunicador. El ‘nou periodisme’ de Tom Wolfe i Talese ja és antic, tot i que vàlid en el seu finalisme, i el vell periodisme que descriu Jesús Fernández Úbeda confronta amb els nous canals tecnològics que contaminen l’ofici o amb l’enganyifa del ‘periodisme ciutadà’.

Són temps del políticament correcte. Hi ha una ‘esquerra caviar’ i una ‘dreteta covarda’, i també assistim al risc evolutiu cap a un ‘periodisme woke’, que diu però no diu, que ensenya però no mostra, no sigui que s’ofengui algú veient un cadàver; que es mesura en ‘followers’ més que en credibilitat i rigor. Tipus com Mellizo tindrien (tenen) els ‘haters’ en fila. A aquests últims, res més resolutiu que allò pronunciat un dia glacial a Moscou: «‘Otxitxoniaodoznia’».