Robert Redford
El món és una mica més lleig
El director de cine Sydney Pllack (a la izquierda), junto a los actores Robert Redford y Barbra Streisand, en el rodaje de la película Tal como éramos, en Nueva York, en noviembre de 1972. /
Suposo que no pot escriure’s que Robert Redford era un bell animal sense guanyar-se una cancel·lació per ofendre no sé quants milions d’éssers humans, a més de frustrar una altra multitud d’adolescents. Per tant, cal limitar-se a consignar humilment que el planeta és una mica més lleig després de la desaparició de l’actor de presència tan incomparable que el seu acompliment professional resulta superflu. La pregunta a resoldre és molt senzilla: ¿quina és la primera pel·lícula que t’ha vingut a la ment després de la desaparició del seu protagonista? Dos hombres y un destino, l’obra mestra de l’existencialisme, on ni un mostatxo aconseguia ocultar l’atractiu que emet el seu coprotagonista.
Reunir Redford i Paul Newman a Dos hombres y un destino i El cop va significar una cerimònia de transmissió de poders. No obstant, en totes dues es prescindeix del seu físic espectacular (perdó de nou, cancel·ladors) per concentrar-se a expressar i esprémer la peripècia humana. Les hilarants aventures de Butch Cassidy i Sundance Kid continuen sent la millor teràpia contra qualsevol temptació depressiva. I convé admirar-les abans que siguin retallades, per adaptar-les als criteris woke.
La segona pregunta a resoldre, ¿quina és la pel·lícula de Robert Redford que més t’ha influït?, arriba a la solució fàcil del seu Bob Woodward a Tots els homes del president. No obstant, és molt important prendre la resolució del cas Watergate com una obra de ficció. A propòsit, l’actor finat simbolitza els temps en què els galants de Hollywood només aspiraven a la Casa Blanca des de la pantalla, amb El candidat en el cas que ens ocupa. En l’hora de l’adeu, és obligatori compadir-se d’una persona obligada a viure amb tanta bellesa pròpia, una víctima. Els Redford de segona generació, de vegades anomenats George Clooney, es rovellen més fàcilment. Són els avantatges d’habitar un planeta sense carisma.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
