Estampes d’un dissabte a la tarda

Tenia dos parlaments, ha dit després, com en aquells episodis de ’The west wing’ en els quals els caps de comunicació redactaven dues versions contraposades del mateix assumpte. Collboni tampoc va escoltar les paraules d’Ernest Maragall (allò del "poder fred, descarnat i explícit") o no les va tenir en compte. Allà ningú va riure, gairebé en cap moment, tret de, a estones, Laia Bonet i, més ostensiblement, Maria Eugènia Gay, i tampoc ho va fer Collboni, com si estigués en xoc, com si de veritat no esperés aquells canvis enormes en l’últim minut, com si fos una semifinal de la copa resolta amb un rebot inesperat en el temps afegit o com si recuperés el títol de la novel·la de Grace Paley.

Obert i fosc

Notícies relacionades

¿Trias o Collboni? Així van ser les sis hores que van decantar el nom de l’alcalde de Barcelona

Guanyar versus governar

L’endemà de la investidura, a requeriment d’una pregunta d’aquest diari sobre el fet que Sirera retirés la seva candidatura i, per tant, anunciés implícitament el suport del PP, Collboni va declarar que allò era una "anècdota" i que el més rellevant és que el ple va ser "obert". Obert i fosc alhora, perquè deixant de banda a l’estranya parella de Comuns i populars, la pinça que va fer alcalde el candidat socialista, el més rellevant del ple és la incertesa i les maniobres orquestrals amb el temps excedit. D’allà neix –més que de la frustració per no ser alcalde– el rampell de Xavier Trias. De veure entre els convidats una família, la seva, amb qui ja no podria fer-se la foto de rigor amb la vara.

L’altre fet destacat d’aquest dissabte és la cordialitat dels avis de la tribu, potser l’única abraçada sincera entre Junts i Esquerra a tot el segle XXI. I el comportament seriós, gairebé tristoi, fins i tot m’atreviria a dir que desemparat, de Collboni, entossudit a fer veure que tot havia sigut una anècdota, una conjunció astral. I, això també, aquella rialleta sardònica d’Ada Colau i el somriure sideral, constant i ubèrrim, de Daniel Sirera.