‘Pas de dieux’

Harry Kane, delantero del Bayern. / ANNA SZILAGYI / EFE

La retransmissió del partit de Champions entre el PSG i el Bayern va ser un festival de tòpics, dits amb tanta insistència que els comentaristes fins i tot havien de reconèixer que tenien consciència del tòpic emprat. Va passar el mateix l’endemà del matx amb les cròniques escrites: partit del segle, el millor partit de la història, un espectacle de focs artificials i, en el primer lloc de la llista, oda al futbol. Pasolini, que, com tothom sap, era un amant d’aquest esport, defensava la famosa manera italiana de jugar, una defensa uniformada i il·lustrada, res a veure amb les destraleres defenses d’ara, però sobretot s’embadalia davant la poesia del futbol –el grau més elevat de sofisticació i plaer– que es concretava en el joc brasiler dels anys 60 i 70 i en la culminació que arribava amb el gol després d’una jugada trenada. Hauria gaudit molt amb el partit d’aquest dimarts, perquè, efectivament (¡ja em sap greu no anar més enllà del tòpic!) va ser una oda, és a dir, un elogi desmesurat de l’esport que Borges no va entendre mai i que, per a Camus, era l’essència del comportament humà.

Dies després, se’ns ofereix un dilema. ¿Per què va ser possiblement el millor partit de la història? ¿No podríem parlar de la final del Mundial de 1970? ¿D’aquell memorable 3 a 1 del Barça contra el United el 2011? ¿De tants altres que tenim a la memòria? La gran diferència amb aquest PSG-Bayern és que no va ser l’exhibició d’un combinat excels que va excel·lir en el joc i es va imposar amb contundència a l’altre, sinó l’elaboració conjunta, insistent, sense defalliment, d’un espectacle que es va convertir en un pas de deux en el qual la seqüència coreogràfica tenia a veure amb el virtuosisme dels dos ballarins, incansables, amb una intensitat que ja s’intuïa des del xiulet inicial i que va venir acompanyada de coratge i de bellesa, un deixar-se anar pel vertigen com si fos l’últim partit, l’últim ball, de la seva vida. Un pas de dieux, de fet. Un combat homèric, com el de Sean Thorton i Will Danaher a L’home tranquil. Més enllà de l’espai i el temps.

Temes:

Festival PSG Champions

Inicia sessió 0 Comentaris