¿Què ha passat a Catalunya? (2).

La derrota d’ERC crida més l’atenció perquè va ser la gran guanyadora en les municipals del 2019, perquè havia aconseguit el seu gran objectiu –presidir la Generalitat– i perquè ha perdut 300.000 vots, el 36% dels de fa quatre anys. ¿S’han enfonsat doncs ERC i la seva aposta per l’independentisme pragmàtic? La resposta és que no. ERC perd molts vots, però l’abstenció a Catalunya ha pujat vuit punts (del 35% del 2019 al 44%) i els tres grans partits han perdut vots. Al mateix PSC –el guanyador– se li han ‘extraviat’ 56.000. L’abstencionisme ha castigat més l’independentisme i encara més ERC. Els republicans han patit, sí, una severa derrota, però no s’han enfonsat.

¿Ha sigut l’aliança amb el PSOE a Madrid la causa principal de la derrota? És l’anàlisi fàcil dels més radicals, però sembla poc probable. Bildu, que ha recolzat el PSOE tant com ERC i té un electorat més ‘dur’, ha vist com aquesta col·laboració l’ha beneficiat i fins i tot li ha permès retallar la seva distància amb el PNB. A més, la gran aposta electoral de Junts no ha consistit a recordar la «repressió» sinó a presentar el temperat Trias a Barcelona.

Llavors ¿què ha passat? S’haurà d’estudiar més, però la meva impressió és que ERC, enamorada del seu poder a la Generalitat i el seu paper a Madrid, ha pecat d’excessiva ambició i ha infravalorat la seva soledat. S’ha cregut que amb 33 diputats (sobre 135) podia ser el rei del mambo. ¿Recorden quan Carod-Rovira menystenia del president Maragall dient «tenim la clau»? Doncs traduïm-ho: tenim la Generalitat, el seu prestigi i la seva influència, punt final.

Anem a Catalunya. Quedar satisfets (ens hem alliberat d’un soci incòmode) quan l’any passat Junts va abandonar el Govern indica certa prepotència. Junts i ERC coincideixen –malgrat les diferències tàctiques i estratègiques– en l’objectiu final de la independència. ¿Amb 33 diputats és lògic prescindir a gust dels altres 32 independentistes que t’acosten a la majoria absoluta?

Des de la ‘realpolitik’ potser sí, perquè el pacte amb el PSC per als pressupostos del 2023 pot garantir la legislatura. Però des de la percepció ciutadana, sempre atempta al relat, el pacte amb els socialistes exigia coincidències mínimes en fiscalitat, infraestructures i, a curt, ampliació de l’autonomia. No podia ser només sexe dur: em votes els pressupostos i a canvi faig algunes concessions rellevants al mateix temps que dic que continuo sent contrari, o mig contrari (aeroport, Sabadell-Terrasa...). I què veurem.

Illa va guanyar crèdit com a líder disposat a ajudar a l’estabilitat política i Aragonès va comprar temps a la Generalitat. D’acord, però per a l’elector independentista, fer fora el soci amb qui comparteixes utopia i practicar sexe dur amb el PSC (el PSOE) –sense explicar-ho a fons i d’un dia per l’altre– pot ser acceptable, però no mobilitzador.

Notícies relacionades

El Govern avisa que «costa entendre» que Junts pacti alcaldies amb el PSC

Els pactes a les diputacions posaran a prova la unitat sobiranista

Anem a Espanya. El gran encert de Junqueras és haver entès que la independència unilateral és inviable i que tocava negociar. Està bé, però és il·lús vendre fantasies impossibles sobre els resultats d’una inestable taula de diàleg. I el discurs de Gabriel Rufián ha pecat de pintar una Espanya horrible, pitjor que la d’Iglesias, on Sánchez era el mal menor, però un ‘cagat’ amb qui només es podia pactar aculant-lo al precipici. No pots ridiculitzar cada sessió de control al Govern que recolzes. Per graciós que siguis. Així, el més positiu dels indults s’ha difuminat amb altres coses que han creat gran inestabilitat (abolició de la sedició, malversació). I al final no és només Sánchez qui ha quedat molt tocat sinó també la credibilitat d’ERC.

El 21,4% dels vots (603.607) en les eleccions catalanes del 2021 han donat per molt, però no per tant com Oriol Junqueras, Marta Rovira i Pere Aragonès pensaven. ¿Ho entendran?