Càlcul postelectoral Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Impudícia política

Collboni s’ofereix a parlar amb el PP, i ho fa el mateix dia que Sánchez fa una desesperada crida a frenar a "la pitjor dreta de la història"

3
Es llegeix en minuts
Impudícia política

MANU MITRU

Tot i que el xou més vistós d’aquests dies l’ha protagonitzat la gent de Comuns fent un sonor ‘Trump’ amb els resultats electorals tot –tal vegada espantats per la quantitat de sous públics que es deixaran de cobrar–, el més vergonyant l’ha protagonitzat Jaume Collboni, amb el PSOE de caixa de ressonància. I no només pels pocs escrúpols de reclamar amb vehemència, dos dies abans de les eleccions, que havia de governar la llista més votada, i exclamar el contrari la mateixa nit electoral, una vegada tastat el gust de la derrota.

És evident que aquest fet l’ha deixat ben retratat, però no és pitjor que haver maquinat amb Manuel Valls per rapinyar l’alcaldia a Ernest Maragall. Collboni deu pertànyer a aquella mena de polítics diletants que consideren que res importa, convençuts que l’estómac del poder ho paeix tot. I, desgraciadament, així és.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Emperò, aquest doble discurs –doble moral– que ha practicat el líder socialista no ha estat la cosa més vergonyant dels socialistes en les seves desesperades maniobres per retenir el poder de la capital catalana. El més greu i, si em permeten l’expressió, el més bèstia ha estat el coqueteig amb el PP, practicat amb total impudícia a les dues bandes del pont aeri. Primer es crida a tort i a dret que "han guanyat les forces progressistes" a Barcelona i que ha de sortir un govern aital, encara que sigui amb fòrceps. Complicada la cantarella del progressisme i bla, bla, arran de la negativa d’ERC d’entrar al joc, el senyor Collboni treu el Cristo gros i s’ofereix a parlar amb el PP, i ho fa el mateix dia que Pedro Sánchez protagonitza una desesperada crida a frenar "la pitjor dreta de la història".

Sinistra o raonable

És a dir, perquè ens anem entenent: el PP és a Espanya una opció sinistra i perillosa que ens portarà un tsunami reaccionari, i a Barcelona és una opció raonable i endreçada que permetrà un govern progressista. Cooom? Serà que Catalunya ja és independent, i el PP nostrat no té res a veure amb aquest monstre amb ullals afilats que, segons el president Sánchez, anuncia la fi del món?

Però la sorprenent disglòssia ideològica –per dir-ho amb llicència retòrica– no ha quedat en un estrambòtic gest de Jaume Collboni, que va tan desesperat, que, com vaig gosar dir al meu canal de Youtube, sembla una gallina escapçada corrent sobre la taula. Certament, podia semblar una jugada feta pel PSC a Barcelona, amb el PSOE xiulant al vent, mentre continua amb les seves crides a frenar el neofeixisme galopant. Però no ha estat el cas, i per si no havia quedat prou clar, la ministra d’Hisenda i, sobretot, vicesecretària general del PSOE, la senyora María Jesús Montero, ha fet una súplica lacrimògena al PP perquè faciliti la investidura de Collboni, amb l’excusa que "cal aturar l’independentisme".

Més enllà de les conviccions

És a dir, a Madrid el senyor Feijóo resulta l’encarnació de la maldat reaccionària i l’avantguarda d’una etapa fosca i retrògrada d’Espanya, i a Barcelona el senyor Sirera és l’artífex d’una etapa gloriosa de 'colaus', 'collbonis' i altres alegries. Com va la cosa? Es pot considerar púrria el PP durant tots els dies de campanya, menys el dia 17 de juny, en què caldrà la seva ajuda per birlar l’alcaldia al senyor Trias? Una vegada tinguessin la vara d’alcalde, Sirera tornaria a formar part de l’exèrcit de la caverna casposa? Trias tornaria a ser vist com un senyor de Barcelona, o encara seria la representació de la perfídia independentista? I, pitjor encara, com es casa que vulguin frenar Trias per indepe, i vulguin els vots d’Ernest Maragall, que diria que vesteix la mateixa camisa?

Notícies relacionades

Tot plegat és un disbarat demagògic –i una poca vergonya política– que amaga una única veritat: l’obsessió per retenir el poder, més enllà de les promeses, les conviccions i els compromisos, i, sobretot, més enllà del pudor. És a dir, el poder pel poder, revestit de tants girs i tantes excuses retòriques, que queda completament despullat.

La voluntat de fer política no hauria d’estar renyida amb la capacitat de reconèixer la derrota, respectar el vencedor i, sobretot, no intentar arrabassar-li el càrrec amb aliances antinatura. Clar que, quan hom ja s’ha allitat amb Valls per poder birlar l’alcaldia a Maragall, ja no ve d’un Sirera qualsevol.