Sense sortida

Sigui perquè els de la banda dreta no tenen cap projecte per sortir de l’atzucac en què està la legislatura (atès que no gosen presentar una moció de censura), o perquè els de la banda esquerra necessiten posar draps calents a la ferida, el fet és que cap sector va donar prou importància a les paraules de Míriam Nogueras el passat 22 d’abril. La portaveu de Junts va dirigir una pregunta demolidora al president espanyol, una vegada constatada la paràlisi de Sánchez, que només és capaç d’executar allò que aprova via reial decret. "Quin argument democràtic li queda per no convocar eleccions?", va etzibar Nogueras, i el silenci va ser la resposta. D’aquesta manera subtil, la paraula "eleccions" era registrada a les actes del Congrés en boca d’un aliat imprescindible per garantir la legislatura. És cert que la desafecció amb Junts ja suma sis mesos que han provocat múltiples i sonores derrotes parlamentàries a l’executiu espanyol, però de la ruptura a la menció de la paraula maleïda hi ha un salt qualitatiu.

En aquest punt, parlar de tensió amb Junts, com acostuma a fer el PSOE, és un eufemisme insostenible. No és tensió, sinó ruptura, i atès que és definitiva, també marca definitivament la resta de la legislatura. No hi ha haurà decret de l’habitatge de Sumar, ni cap dels projectes estrella que promet Sánchez abans d’acabar el mandat, ni avançarà en algunes de les promeses als altres aliats (el PNB ja demana explicacions), ni tampoc seran possibles els pressupostos. És a dir, la famosa "acceleració" de la legislatura que havia anunciat el Govern ni vindrà, ni se l’espera, i també se li aniran acabant les excuses. Al capdavall Sánchez ha aconseguit driblar molts incompliments, especialment l’incompliment de presentar pressupostos abans d’acabar el primer trimestre de l’any, amb l’excusa de la guerra de l’Iran, però l´ús –i abús– de la política internacional com a camuflatge per a tapar les dificultats interiors, és un clixé que acaba esgotant-se. És cert que demonitzar Israel, barallar-se amb Trump, conciliar amb l’Iran i amistançar-se amb la Xina li ha donat rèdits personals i li ha regalat un temps polític que no tenia, sobretot ara que començaven els judicis per corrupció, però aquestes bateries addicionals s’estan esgotant i al final quedarà el que queda: la legislatura està en col·lapse. A més, aquesta dimensió de líder radical de l’esquerra en l’escenari internacional li repunta una mica els vots, però és a costa de l’esquerra a la seva esquerra, que veu com es queda sense relat i sense espai. És a dir, Sánchez creix vampiritzant els vots dels seus aliats, cosa que només serveix per guanyar calendari.

Notícies relacionades

Un atemptat amb preguntes

Més Madrid, la ferida de la "traïció"

Per això la pregunta de Nogueras té molt de sentit. La líder de Junts no va demanar explícitament eleccions, però va preguntar com s’ho faria Sánchez si no les convocava. I aquesta és la qüestió central: com ho pensa fer? Com s’ho farà per complir els acords amb els aliats, avançar amb lleis importants, tenir pressupostos i etcètera, si ja no li queda cap capacitat de maniobra? Per molt que Pedro Sánchez ha demostrat una habilitat extraordinària a trobar sortides impossibles, el manual de resistència no és capaç de neutralitzar totes les contingències. I queda massa temps fins a les generals, per mantenir una situació de paralització parlamentària. Al final, aquest és el tema: la seva deslleialtat amb Junts l’ha portat a una situació que ja no té sortida, i a mesura que empitjora la situació, augmenta l’ofec del seu govern. Difícil situació la de Sánchez: no pot convocar eleccions, perquè sap que les perdria; però no pot governar, si no convoca eleccions. I mantenir-se al govern sense poder governar és una opció que té data de caducitat.

En aquest punt, una qüestió paral·lela: la incapacitat de Feijóo d’imaginar sortides alternatives a l’atzucac que també pateix el seu partit: tampoc ell té majoria parlamentària per forçar la sortida de Sánchez, atès que ningú vol anar de la mà de Vox. Però, per què no ha plantejat una moció de censura amb l’únic punt de convocar eleccions? Tal vegada aquí tindria més opcions, o, si més no, semblaria que té alguna idea alternativa. Sánchez en col·lapse i Feijóo col·lapsat: el rei ofegat a les dues bandes de la partida. Surrealista.