L’ús privat de la ‘res publica’

Les bones idees i les males intencions. O, potser, les bones idees i les males gestions. O les precipitacions. O els motius erronis que les motiven. Dit altrament, hi ha una enorme diferència entre una bona idea i el moment, els motius i les maneres en què es desenvolupa, i aquesta diferència marca la bondat o maldat del projecte final. Aquesta simbiosi entre la idea i les seves contingències és especialment sensible quan es tracta de la res publica, sobretot en la concepció de res populi que Ciceró va donar-li. De la cosa pública a la cosa del poble, concebut a la manera en què ho defineix el gran filòsof, "un estat només és legítim si es basa en el consens sobre el dret i el benefici comú".

Però quan el benefici propi força els tempus i els paràmetres d’actuació, acostuma a ser el benefici comú qui paga les conseqüències. Aquest és el punt crític on se situen moltes de les iniciatives que Pedro Sánchez ha encapçalat, sobretot les més cridaneres i polèmiques. Està tan capficat en la supervivència del poder que tot ho supedita al tactisme més primari, sense tenir en compte les contingències de cada cas. L’exemple més notori és el procés extraordinari de regularització que ha imposat via reial decret, i que conté tots els pecats de la mala política. D’entrada, es va forçar de manera precipitada, no pas perquè no pogués esperar una tramitació més serena, sinó pel joc d’equilibris de Sánchez, que necessitava donar un caramelet a Sumar, després de pactar el traspàs d’immigració amb Junts. Traspàs, per cert, en què no sembla que hi hagi cap interès d’avançar.

Notícies relacionades

M.Rajoy i l'operació Catalunya, els grans misteris de l'univers

Hores decisives a l’Iran

És a dir, va ser la necessitat tàctica de Sánchez –obsedit a guanyar temps– i no la necessitat social la que va precipitar la regularització. A partir d’aquest pecat original, la resta s’ha amuntegat. De primeres, es va forçar l’aprovació sense passar pel Parlament, és a dir, sense tenir els consensos necessaris per una decisió tan sensible i de tant impacte. I, com era inevitable, tampoc no hi havia els recursos ni la logística necessària per poder assumir de manera raonable l’allau de peticions que hi hauria i que lògicament col·lapsarien els estaments policials. Alhora, tampoc no es va tenir en compte el consens mínim amb la Unió Europea, que camina en direcció contrària i alerta del "flux imparable" de migrants que pot provocar. Països com Alemanya i França han arribat a dir que aquest decret posa en perill l’acord de Schengen, i el mateix comissari d’Interior de la UE ha advertit de les "conseqüències negatives" del decret. Resumint: un tema sensible com és la regularització massiva de migrants no va néixer de la necessitat peremptòria, sinó de la tàctica política, sempre tan immediatista com voraç; no es va resoldre a través del consens parlamentari, ni va cercar l’acord d’Europa, sinó que es va aprovar per la porta del darrere d’un reial decret; i es va precipitar sense tenir en compte ni les complexitats logístiques, ni els recursos econòmics. Sánchez necessitava calmar Sumar, i no li va importar jugar amb un tema d’enorme impacte social.

Si la regularització exprés és un exemple d’abús de l’interès privat sobre el bé comú, la seva crispada política exterior n’és un altre exemple preocupant. Sánchez està forçant una línia internacional que el converteix en un líder radicalitzat –una mena de Petro a l’espanyola–, allunya Espanya dels seus aliats naturals, apropa el país que presideix a les pitjors dictadures (des de la Xina, fins a l’Iran), i serà el responsable de les conseqüències que tot plegat tindrà. No cal dir que, a més, amb la seva obsessió malaltissa per liderar el team dels enemics d’Israel, ha aconseguit que Espanya sigui vista com un dels països més agressius contra els jueus d’Europa. És una política exterior contaminada per l’activisme i el pancartisme, sense cap sentit geopolític intel·ligent, i sempre supeditada a la lògica de la seva supervivència política. Tot són enquestes, números, previsions, en una carrera per mantenir una presidència sense majoria i intentar guanyar-la de nou, malgrat tots els escàndols. Aquest és l’objectiu suprem, i és en favor d’aquesta fita que Sánchez supedita totes les seves decisions. No és un president al servei d’un estat, sinó un estat al servei d’un president.