Juana Dolores, la filla de la dona de fer feines

Abans de res, abans de prendre partit, cal lloar l’enteresa de Graset, que va deixar que Juana Dolores s’esbravés sense interrompre la bravata (acotant només els improperis més evidents) i i va oferir el recitat d’un poema, que és el que la poeta va fer. L’ostentació de la bravesa en to amenaçador d’aquesta noia nascuda al Prat de Llobregat fa trenta anys no és cap novetat: forma part de la seva manera de ser i d’actuar des que es va fer famosa, en els ambients culturals, quan va guanyar, amb ‘Bijuteria’, el premi Amadeu Oller de poesia, un dels guardons que faciliten el salconduit per travessar la frontera de les noves adquisicions de la literatura catalana.

Aleshores, el 2020, fa quatre dies, l’actriu, dramaturga, directora d’escena, poeta i videoartista va ser rebuda amb uns grans elogis («no és un bluf», va dir el crític Julià Guillamon) i va ser percebuda com la «xarnega, anticapitalista d’extraradi i feminista» (això ho va dir ella mateixa) que feia falta a l’escena de les lletres d’aquest país. Poc després, en una entrevista a la revista digital ‘Núvol’, es queixava de la «condescendència» que rebia i recalcava que no escrivia poemes per salvar el català, sinó «perquè sóc poeta».

Des d’aleshores, ha anat formant un univers contradictori que es basa en dues reivindicacions, la de classe i la del «brilli-brilli», una tensió que ella defensa com a creativa entre la ideologia i la bellesa. Disposada, com es va veure amb Graset, al discurs pamfletari i «marxista-leninista no ortodox», però també al rebuig de la classe treballadora com un ens amb «pobrets i desvalguts» a partir del concepte que presideix la seva poètica: «una tia amb dos collons que vesteix genial». Juana Dolores considera que «és estètic un cos nu amb mitjons Adidas, sabates vermelles de taló, dues trenes, uns collarets daurats i una diadema blanca de comunió» i reivindica que «la màxima transgressió a l’art és fer-ho bé» i ho practica a través de la nuesa, perquè li agrada despullar-se: «és la meva línia de treball i la meva estètica».

És filla d’una dona de fer feines, María del Reposo Casanova Pérez, a qui va retre homenatge en un curt (‘Limpieza’) que és la seva millor aportació artística, la més genuïna i sincera, produït durant la pandèmia, un crit a favor de la dignitat de les persones que netegen, amb una frase de la mare que ho resumeix tot: «als que no valoren la feina de netejar com qualsevol altre els diria que són uns incultes».

Notícies relacionades

Juana Dolores i Graset, bravo pels dos

Dir-se Terricabras

Després de «molts embolics i males decisions», va decidir que havia de disposar d’eines per concretar el «desenvolupament d’una sensibilitat artística de la filla d’una dona que neteja cases» i es va matricular a l’Institut del Teatre i als Estudis Literaris de la UB. I va apostar per apropiar-se de «tot allò que aparentment no pertany a la meva classe». Així va esdevenir, segons ella mateixa confessa, «l’elit cultural i intel·lectual proletària que va augurar Pasolini».

A ‘#JUANA DOLORES# massa diva per a un moviment assembleari’, el seu primer espectacle en solitari, exhibia «el dolor de l’individu enfront la comunitat com un desig de ser sexualitzat» i, després, amb ‘HIT ME IF I’M PRETTY’, protagonitzant una sessió de sexe oral d’un quart d’hora, desenvolupava la tesi que, de fet, la defineix: li agrada sacrificar-se per ensenyar-se com a objecte de desig. Per això, amb Graset, va «sacrificar» la seva condició d’escriptora per ensenyar la de militant. El seu sofriment, la ràbia i la frustració, al servei de la bellesa (tot això és una paràfrasi del que pensa). Ella manté que pateix ostracisme (però tothom en parla i va sortir al costat d’Almodóvar en la portada de ‘La Vanguardia’ del Dia de Sant Jordi) i assegura que li agrada vacil·lar amb glamur, calçada amb botes camperes i amb una xuleria que «és l’únic privilegi masculí que m’interessa». Tot plegat, aquest posat bel·ligerant, «per defensar el meu únic tresor, el meu talent». És una provocació («el lliure i conscient orgull de ser i no ser») certament autocomplaent.