Morir vestit

He pensat en aquell mite "esquiu i inclassificable" ara que han descobert, a València, el cadàver d’un home que, segons tots els indicis, feia quinze anys que era mort. Quinze anys no són quinze dies. Inclouen molts canvis d’estacions i moltes tempestes, moltes vides i moltes penúries, penes, alegries, despropòsits i satisfaccions. He anat a mirar com és el carrer Lluís Fenollet. És anodí, en un barri popular, curt i amb un cul-de-sac a partir del qual – unes pilones – no poden passar els cotxes. Hi ha un bar just al costat de l’immoble on, en el número 6, va viure i va morir Antonio Famoso, a la porta 12. Davant per davant, una carnisseria i, a l’altra banda de carrer, una pizzeria. La resta, façanes amb portes metàl·liques de tons descolorits, edificis senzills amb entrades vulgars, com en tants barris com aquest. Les imatges que contemplo són de fa 3 anys, però dubto que hi hagi gaires canvis. Com no n’hi va haver en cap dels veïns d’Antonio Famoso, conveïns del cadàver al llarg de més de 5.000 dies. No acuso, ni molt menys, només constato. La vida és així. Amb prou feines coneixem els que conviuen amb nosaltres. I encara menys els que (si se’m permet l’expressió) "conmoren" mentre seguim anant al bar o a comprar a la carnisseria. Els testimonis, que el recorden vagament, diuen que Antonio Famoso era discret i que sempre anava a la seva i no molestava gens. La ironia fenomenal del cas és que el cognom s’ha acordat amb la realitat un cop difunt. En vida, no va fer honor al llinatge. Va viure desapercebut, almenys els últims anys, i va morir vestit, al llit, amb la balda del pis posada, tancat. Si pensar la mort de Bauçà ja va ser un exercici lúgubre, fer-ho amb el cos en descomposició d’Antonio Famoso va més enllà de la imaginació, envoltat de plomes d’ocells i d’ocells morts i d’insectes morts. "Llavors m’adormiré", escrivia el poeta, "com la palla s’adorm, calenta / al ventre de les vaques". Potser és millor que aquest escrit acabi aquí i així.