Comprensió lectora: no sé si se m’entén

No cauré en la nostàlgia del qualsevol temps passat va ser millor. Aquest EGB i aquest BUP en què em van obligar a llegir un bon grapat d’extraordinàries obres literàries estava ple de fracàs escolar, de currículums carregats de suspensos i d’alumnes que al començar el curs ja s’havien desconnectat de l’esdevenir de la classe. També intentaré no fer generalitzacions d'estar per casa, però resulta difícil no afirmar que el resultat de lustres de contínues lleis educatives a nivell espanyol i de la introducció a les escoles catalanes dels més moderns models pedagògics ha sigut un suspens sense pal·liatius en comprensió lectora. Ja sé que ara a les aules s’intenta evitar vocables com ‘suspens’ o ‘insuficient’, però no se m’acut cap altra paraula per qualificar les aptituds dels alumnes catalans en aquesta competència. 

Com a alumne, alguns dels llibres que em van obligar a llegir em van agradar i d’altres, no, alguns van deixar una empremta indeleble i d’altres els vaig oblidar, alguns els vaig rellegir anys després i d’altres acumulen pols, i n’hi ha d’altres que he recomanat als meus fills que els llegeixin. Els els he recomanat perquè no em fa l’efecte, per la meva experiència i la de les famílies al meu voltant, que a l’escola i l’institut d’avui es llegeixi gaire literatura. 

Nova pedagogia

Quan vaig tornar a les aules com a pare, anys després d’abandonar-les com a alumne, hi va haver molts aspectes de les noves formes de pedagogia que em van resultar atractius. L’organització del treball per projectes, la barreja de grups, la idea de les competències i el reconeixement que hi ha diferents tipus d’intel·ligències són bons avenços. En canvi, mai vaig combregar amb certa laxitud amb l’ortografia i la lectura. El plantejament que la cotilla ortogràfica desincentiva l’escriptura i que l’obligació de llegir desanima la lectura em van resultar sospitosos. A l’aprendre ortografia s’adquireixen competències com rigor i cura per la forma. Respecte a la lectura, bèstia de mi, sempre vaig creure que d’entendre el que un llegeix se n’aprèn... llegint. 

Notícies relacionades

L’‘operació rescat’ de les biblioteques escolars començarà aquest setembre amb un pla pilot en 50 centres

Naturgy: no tots els fons són iguals

Les dades que mostren el suspens sense pal·liatius del sistema educatiu català en comprensió lectora indiquen, almenys, que hi ha alguna cosa que no estem fent bé des de fa un temps. És veritat que no tota la responsabilitat ha de recaure sobre l’escola, i que al món actual de pantalles mantenir l’atenció en alguna cosa (un text, un vídeo, una conversa, una pel·lícula) durant cert temps s’ha convertit gairebé en un acte heroic. També és veritat que hàbits com el de la lectura es comencen a aprendre a casa. Però que l’escola no sigui l’única responsable no l’eximeix de la seva responsabilitat. ¿On millor que a l’escola per ensenyar a entendre? ¿No és a l’escola on s’hauria de construir un cànon de lectures imprescindible? ¿Es pot estudiar literatura sense llegir les obres? ¿És a casa on cal recomanar als fills adolescents que llegeixin ‘Els tres mosqueters’, ‘El senyor dels anells’, ‘L’illa del tresor’ i ‘Moby Dick’? ¿I què passa amb les famílies en les quals els pares no siguin lectors? ¿Qui ensenya a llegir i a entendre la lectura a aquests nens?  

Hi ha altres maneres de llegir que no són els grans clàssics de la literatura. S’argumenta que a les escoles i instituts es llegeix de manera transversal en totes les matèries i projectes. No ho nego. Però les dades i la realitat que veiem al nostre diari indiquen nivells molt baixos de lectura i de comprensió lectora. Potser hi ajudaria que els alumnes tornessin a llegir un cànon obligatori literari. Per això que d’entendre el que un llegeix se n’aprèn... llegint, i també perquè la literatura ensenya moltes altres coses. Vist així, una novel·la és el treball per projectes per definició. Ho té tot.