L’hora dels salaris

Per sort, sindicats i patronals ja han fet gran part dels deures, després de la firma del V Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva per al període 2023-2025 i que posa les bases per als convenis col·lectius que estan caducats. La negociació col·lectiva continua sent la principal eina per garantir que els treballadors puguin mantenir condicions laborals adequades i, així, assegurar certa justícia i pau social. L’acord arriba després de gairebé dos anys d’inflació contínua, i amb algunes empreses, sobretot grans, beneficiant-se de més marges de beneficis derivats d’aquestes pujades de preus, mentre molts dels sous anaven quedant enrere. Així ho mostren les variacions en la composició del PIB del 2022: els marges d’explotació de les empreses van créixer set vegades més que els salaris d’aquell any.

 

Un es pot preguntar com han pogut aguantar les famílies durant tant temps amb aquests nivells d’inflació. La resposta és que hi havia un matalàs, uns estalvis familiars molt abundants i aconseguits el 2020, durant la pandèmia, en la qual es gastava poc i abundaven les ajudes governamentals. Però la tardor del 2022, aquests estalvis ja estaven per sota dels anys previs a la crisi sanitària i va començar a instaurar-se la prudència i la desconfiança. En conseqüència, el consum privat també va caure a finals de l’any passat i s’ha continuat frenant durant el primer trimestre del 2023. Aquesta situació podria haver sigut més acusada si no fos pel bon ritme de creació d’ocupació dels últims mesos. En tot cas, la xifra ha actuat com un toc d’atenció que ha afavorit que sindicats i patronals arribessin a un acord que feia mesos que estava pendent.

Poder adquisitiu

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En el V Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva es pacta un increment salarial del 4% per al 2023, però a més incorpora una clàusula de revisió salarial que actuarà com una petita garantia davant futures pèrdues de poder adquisitiu. S’han negociat increments de l’1% si a finals del 2023 la inflació és superior al 4%. Un patró similar es repeteix per al 2024 i el 2025, quan s’haurà de negociar de nou. Així, es deixa enrere, almenys durant uns mesos, l’argument que la pujada de sous podria generar una espiral inflacionària que seria devastadora per a l’economia. Les pujades salarials han sigut tardanes i sempre per sota de la inflació. Fins al moment, la inflació no s’ha atribuït als increments salarials, una afirmació que potser no es pot fer si parlem dels marges empresarials. D’aquesta manera, s’imposa un nou pacte de rendes, segons el qual tots, empreses i treballadors, quedarem una mica més pobres.

En matèria de sous, encara queda molt terreny per recórrer, més de fons i desvinculat d’aquesta situació semipermanent d’inflació; sobretot amb les persones joves. Una generació molt preparada en què molts, davant les propostes de sous nacionals escasses, ja comencen a planificar el seu inici de trajectòria laboral en altres països; és trist veure com tercers països es beneficien dels esforços d’inversió pública realitzada. D’altres accepten els sous baixos i les poques perspectives de progrés social, i es refugien en el gaudi de la vida i del temps d’oci, amb un compromís mínim amb l’empresa, divendres lliures, i màxima flexibilitat. Alguns sectors, com l’hostaleria o la construcció, que es basen en la temporalitat, els sous baixos i jornades poc atractives, estan tenint moltes dificultats per trobar treballadors. Tot indica que els models de competitivitat empresarial basats en sous baixos s’estan debilitant.