Absentisme laboral

La paraula absentisme conté una càrrega negativa que convida a desconfiar, com si sempre es tractés d’excuses. No sempre és així. La major part d’aquesta realitat no té res a veure amb la mandra ni amb l’escaqueig. Caldria començar per distingir una cosa de l’altra amb paraules noves. Dit això, l’absentisme laboral, justificat o injustificat, és un gran problema per al país. Segons dades recents, Espanya, a part d’haver batut el seu propi rècord, sembla que lidera el rànquing a la Unió Europea. I dic "sembla" perquè cada país ho mesura lleugerament diferent. Aquests nivells d’absentisme són conseqüència de l’evolució demogràfica, econòmica i legislativa. I també de la desestigmatització de la salut mental. Anem per parts.

Pel que fa a la demografia, els més grans de 55 anys s’han duplicat en dues dècades i ja suposen el 20% de la població activa, el doble de fa 20 anys. No cal dir que els problemes de salut apareixen amb l’edat. Els retards en la diagnosi o les llistes d’espera per cirurgies allarguen el període de baixa. A més, la covid va suposar un punt d’inflexió en la salut mental de la població, tant pel patiment que va generar com també per una major consciència i sensibilitat per a buscar ajuda. Mentre que el 2019 s’estava al voltant dels 400.000 casos, el 2024 es van superar els 630.000, i les baixes per salut mental tenen un període de recuperació més incert que el de les malalties físiques.

L’economia va bé. Els nivells d’ocupació, també. Això fa augmentar l’absentisme, aquí i a la resta de països del món. Quan els treballadors tenen seguretat i confiança en l’economia, no els fan por les possibles conseqüències d’absentar-se de la feina. Aquest fenomen es pot veure clarament amb la sèrie històrica: s’observa una reducció de l’absentisme entre el 2008 i el 2013, que arriba a mínims del 4%, en un període de crisi econòmica i nivells alts d’atur; des d’aleshores, ha augmentat progressivament fins a situar-se al voltant del 7% el primer trimestre del 2025, segons dades de Randstad.

Per la seva part, la tendència legislativa ha estat introduir canvis que incrementen l’absentisme. En l’àmbit de la conciliació, per exemple, els permisos de paternitat, equiparats als de maternitat de setze setmanes. També es va modificar l’Estatut del Treballador eliminant les faltes d’assistència reiterades, tot i ser justificades, com a motiu d’acomiadament procedent per tal d’evitar una discriminació per raons de salut. Els canvis legislatius poden tenir sentit des d’un punt de vista social, però tenen conseqüències.

La situació actual és que l’impacte econòmic de l’absentisme s’està fent insostenible, tant per al teixit empresarial com per a la Seguretat Social. Per tant, cal buscar i implantar solucions, que han de venir sobretot del sector públic. Sabent que tres de cada quatre baixes es deuen a qüestions mèdiques, el que convé sobretot és reduir les llistes d’espera. L’altra mesura que hi ha sobre la taula és l’alta progressiva: començar a treballar a temps parcial durant 30 dies en aquelles baixes de llarga durada, per tal de facilitar la transició. De moment, es tracta d’una proposta sense massa suport social, tot i que existeixen programes amb un esperit similar a Alemanya i França que fa temps que estan consolidats.

Notícies relacionades

¡Sarkozy a la presó!

¿Cal deixar governar Le Pen?

A l’àmbit empresarial li correspon vetllar per la prevenció dels riscos laborals i tenir cura del clima laboral. Fins i tot, es pot valorar tenir un servei psicològic a preus baixos per als treballadors. Recordo la sèrie de ficció ‘Billions’, en la qual una psicòloga laboral mantenia l’equilibri emocional dels treballadors (i del CEO) en un entorn de màxima pressió. Cal entendre que la salut mental i emocional no és un luxe; és una condició per treballar bé.

Per últim, tot i que es desconeix el percentatge d’absentisme injustificat, caldria trobar mesures perquè sigui el més baix possible. A part del cost que suposa, té un efecte desmotivador per a la resta del personal i devastador per a la cultura de l’organització i del país.