610,8 km Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

«Pare, ¿i tu a qui votaràs?»

Més enllà de comptar les sigles partidistes, és fonamental explicar als nens la rellevància de dipositar un vot en una urna

2
Es llegeix en minuts
«Pare, ¿i tu a qui votaràs?»

La meva filla de gairebé 10 anys va començar a insistir, interrogant-me incansablement, perquè li digués a qui votaria en les eleccions d’aquest diumenge. Li vaig intentar argumentar que no pensava dir-l’hi, que el vot és secret i que mai l’he volgut revelar. Tampoc vull arriscar-me que, si l’hi dic, se li pugui escapar en qualsevol comentari innocent amb altres nens o persones. Va rondinar, no gaire convençuda. El seu germà, un any més petit, va aprofitar per assegurar que ell votaria a tal de tal, que es presenta a alcalde de Manresa, perquè és l’oncle d’un dels seus amigots. Li vaig insinuar que no sé si aquesta és prou raó per afavorir un candidat o un altre. La més petita, gairebé set anys, va apartar un moment la vista del llibre per escoltar-nos, però va tornar a la lectura.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Al llarg d’aquests 15 dies, l’aparició dels cartells dels candidats als carrers de totes les poblacions ha servit per ensenyar què és democràcia als nens i intentar respondre a les preguntes «¿què es vota?», «¿per què es vota?», «¿per què s’envien tantes cartes a la bústia?», «¿per què no puc votar?», «¿per què hi ha diferents persones a les fotos de cada poble?», «aquest senyor que es diu Pedro Sánchez, ¿s’hi presenta?» i «¿el Rei va en alguna llista?»

Primers records

Els meus primers records electorals es remunten a les primeres eleccions generals de la Transició, 15 de juny de 1977. A l’escola vam començar a parlar de política amb fervor, gairebé per imitació de la gent gran. Hi havia companys que recordaven la implicació dels seus avis en la política local als anys de la República, eminentment a ERC.  Aquells nens es repartien entre els que apostaven per aquest partit mentre d’altres ho feien pel Pacte Democràtic que liderava un tal Jordi Pujol, o pel PSC, el carnet que llavors tenia el meu pare.

Notícies relacionades

A l’Empordà, la figura de l’històric dirigent socialista Josep Pallach, que havia mort el gener d’aquell any, tenia encara molta força. A Adolfo Suárez, guanyador d’aquelles eleccions, el va portar a la Bisbal dos anys després, en una altra campanya electoral, el líder local d’a en la població, el gran senyor Joan Sans. Des d’aquelles eleccions, mai més vaig saber a qui van votar els meus pares. Mai els ho vaig preguntar. Les converses sobre política i el seu context es van anar realitzant amb educada normalitat. Sí que el 23-F es va viure amb tensió. Tots davant del televisor.

A més de comptar les sigles partidistes, és fonamental explicar als nens la rellevància de dipositar un vot en una urna. La capacitat de poder elegir qui ens governarà i a qui podrem demanar-li comptes per l’ús que fa dels impostos que paguem. De totes les eleccions que existeixen, les locals són les que permeten una millor pedagogia. Els candidats no prometen abstraccions. Toquen amb els peus a terra. Els votants decidim conforme a la neteja de la seva població, la seguretat, la vivenda, l’oferta cultural i esportiva, la capacitat de poder trobar feina fruit que hi hagi polítiques d’atracció d’inversions o, el més simple, per la confiança i la simpatia que generi el candidat. Que sigui d’un partit o d’un altre és (gairebé) irrellevant.